La nostra proposta de Programa d’Agricultura, Ramaderia i Pesca

PROPOSTA DE PROGRAMA PER AGRICULTURA I RAMADERIA

Imatge de Gerhard Bögner en Pixabay

Entenem l’agricultura tradicional com a un baluard que garanteix no només la sobirania alimentaria, sinó també l’equilibri territorial, mediambiental i social.
Producte de la globalització i de l’entrada en el món agrari de grans capitals que busquen la rendibilitat de les seves inversions com a únic objectiu, l’agricultura tradicional ha vist minvar els seus recursos amb un estancament primer de les seves rendes i una disminució després fins al punt de no fer-la viable.
Defensem la necessitat de distingir entre agricultura professional i agroindústria, potenciant la primera alhora que respectant la necessitat de la segona com a proveïdora d’aliment a gran escala i a preus assequibles. No hem d’oblidar però, l’impacte mediambiental que aquesta última pugui tenir i de la que és responsable.
Per invertir la situació a la qual ens han portat les últimes dècades de polítiques agràries defensem:

La necessitat de distingir a escala administrativa i competencial entre persones agricultores i ramaderes professionals, i indústries; definint la figura de la “persona pagesa/ramadera real” com a subjecte de discriminació positiva.

  1. Millorar l’accés als serveis públics en les zones rurals per tal d’aconseguir tancar la bretxa existent entre comunitats urbanes i rurals.

  2. Seguir polítiques que permetin incrementar les rendes de la “persona pagesa/ramadera real”, assegurant així no tan sols la pervivència de les explotacions actuals sinó també la transmissió a futures generacions.

  3. Treballar per tal que les explotacions professionals agrícoles i ramaderes segueixin evolucionant cap a un model sostenible social i mediambientalment.

  4. Assegurar la producció i subministrament d’aliments de qualitat.

Treballar per reduir el progressiu allunyament entre la població rural i la població urbana, tot emfatitzant la mútua necessitat que es tenen, la primera com a subministradora d’aliment de qualitat i la segona com a font d’ingressos de la primera.

  1. Reconeixement de la figura de la “persona pagesa/ramadera real”
    Entenem com a “persona pagesa/ramadera real” aquella persona física que té més del 80% de les seves rendes provinents de l’activitat agrària, incloent-hi en aquestes les derivades d’activitats com el turisme rural o altres feines a sou relacionades amb aquesta.
    Aquest “persona pagesa/ ramadera real” ha de ser objecte de discriminació positiva, essent el centre de tota política pública adreçada a l’entorn rural i l’agroindústria.

  2. Millora en l’accés a serveis públics.

  3. Desenvolupar un pla d’FP agrària i ramadera, dotant de més recursos les escoles de capacitació i invertint en programes d’R+D+i que garanteixin la transferència de coneixements entre els investigadors, els tècnics del departament i la pagesia i els ramaders.

  4. Ajudar a la tasca de centres tecnològics i altres agents, intermediaris que puguin facilitar la transferència de coneixement entre investigadors, la pagesia i els ramaders.

  5. Facilitar la instal·lació i donar suport al creixement de petites empreses en zones agràries, entre altres mesures amb cobertura d’internet en la totalitat del territori.

  6. Consolidar el transport públic de proximitat, incloent-hi el servei a demanda a preus públics de tal manera que cap nucli rural necessiti la utilització de transport privat pels seus desplaçaments. Al mateix temps assegurar la connectivitat amb les grans infraestructures de comunicació.

  7. Assegurar la cobertura dels serveis bàsics, tals com escoles, centres sanitaris o oficines bancàries.

  8. Ajudar a la implantació de botigues en cada poble on la població local pugui subministrar-se pel dia a dia.Establir un pla especial de finançament per als ajuntaments més petits, que els permeti prestar serveis bàsics malgrat la seva reduïda població.

Polítiques d’increment de rendes.

  1. Fixar preus mínims de mercat atenent als costos de producció i establint mecanismes d’intervenció quan aquests estiguin per sota del seu cost.

  2. Impulsar la compra per part de les administracions públiques de productes de proximitat a preus justos, al mateix temps que prioritzar en la contractació aquells subministradors de serveis que així ho facin.

  3. Impulsar plans de rehabilitació de l’habitatge rural, considerant la possibilitat de la compra pública per a la cessió o lloguer a baix cost a nous habitants.

  4. Impulsar una reforma fiscal que tingui en compte els costos extra que suposa la distància a grans centres urbans, tant a escala d’empresa com a escala particular.

  5. Facilitar la transmissió d’explotacions a nous titulars que continuïn l’activitat, tant intervius o com mortis causa.

  6. Millorar els plans de prevenció d’anys de fauna.

  7. Assegurar que les pensions de jubilació seran com a mínim el salari mínim interprofessional.

  8. Reconèixer el paper de la ramaderia extensiva en la prevenció d’incendis forestals, remunerant la tasca d’eliminació del sotabosc per part de ramats.

  9. Reducció d’impostos que gravin petites explotacions, així com la venda de productes frescos. Flexibilitzar les normatives sanitàries per als petits obradors.
    Dotar PRODECA de recursos per a la formació i promoció de petits exportadors.

Agricultura sostenible.

  1. Garantir la permanència de les terres de conreu per a ús agrícola, particularment els regadius propers a les ciutats. Amb aquesta finalitat cal aprovar la llei de protecció del sòl agrari, que garanteixi l’equilibri entre els usos agraris i els altres usos del territori i faci possible que l’impacte de les infraestructures i del sòl urbà, industrial i logístic sigui el més baix possible als espais d’alt valor agrari. Promoure la recuperació de sòl rural de secà.

  2. Crear el banc públic de terres agrícoles i silvícoles de Catalunya vinculat a compromisos agroecològics per afavorir l’accés a la terra i evitar l’especulació i la concentració de la propietat de terres, ja que obliguen al desplaçament de la població i posen en risc la seguretat alimentària. Definir les superfícies mínimes de rendibilitat per conreu, adaptades a les noves tecnologies agràries, i afavorir la compra de finques adjacents a fi de permetre assolir aquestes superfícies mínimes. Foment de lloguers socials de terres entre persones amb pocs recursos.

  3. Impulsar mesures per difondre i incentivar la titularitat compartida de les explotacions agràries mitjançant fórmules com les organitzacions agràries, cooperatives i associacions de productors, amb especial atenció al foment de la igualtat de gènere en aquesta titularitat.

  4. Promoure els models de producció agrària i ramadera agroecològica:
    ◦ Implantar nous cultius per donar valor afegit a l’agricultura de muntanya.
    ◦ Impulsar la generació d’energia elèctrica en les explotacions agràries a partir de fonts d’energies renovables.
    ◦ Preservar la diversitat genètica vegetal i animal del nostre país, promovent una Catalunya lliure de transgènics dels quals no s’hagi estudiat suficientment la seva inocuitat, tant per la salut com pel medi ambient.
    ◦ Impulsar un pla per reduir l’ús de pesticides en l’àmbit agrícola.

  5. Modernitzar progressivament els regadius perquè n’assegurin l’eficiència i l’estalvi de l’aigua. Condicionar els ajuts públics a una disminució real del consum d’aigua.

  6. Fomentar la ramaderia extensiva a les zones despoblades, especialment en àrees de muntanya, tot donant suport a la instal·lació de nous ramaders/es i reactivant la xarxa d’escorxadors locals. Ajuts al manteniment d’espècies autòctones i a la comercialització d’aquestes.

  7. Establir un pla integral per a la conversió de les dejeccions ramaderes en oportunitats d’obtenció d’energia (metà) i adobs orgànics d’alt rendiment. Promoure la reducció de la producció ramadera intensiva, especialment de pollastres i porcs, com a mesura per resoldre a llarg termini el problema dels purins.

  8. Impulsar un programa d’ajut per a l’adequació de les granges al benestar animal, així com un programa d’ajut a la instal·lació de sistemes de generació d’energia renovable en granges.

  9. Limitar el creixement de la cabana ramadera en zones vulnerables. Abordar la problemàtica dels nitrats.

  10. Impulsar l’obtenció de biofertilitzants i bioenergies a partir de les matèries primeres ramaderes i agrícoles.

  11. Mantenir els cabals ecològics dels rius per tal que les activitats agrícoles i ramaderes puguin disposar de tanta aigua com els hi sigui necessària, al mateix temps que impulsar la instal·lació de dessaladores en aquells municipis turístics que tinguin una alta demanda puntal d’aigua que competeixi amb les necessitats de boca o reg de la població local.

  12. Afavorir la recerca per potenciar la innovació en l’agricultura, especialment en el que fa referència a lluita contra el canvi climàtic, reducció d’emissions, acumulació de carboni, gestió de l’aigua, i identificació de noves plagues, dotant al mateix temps un programa d’ajust per tal que aquests estiguin a l’abast de petits productors.

  13. Connectar l’agricultura al mercat de carboni, tot premiant als agricultors/es que millorin les seves pràctiques, tant en l’àmbit econòmic com mitjançant un segell identificatiu pels seus productes.

  14. Ampliar la cobertura de les assegurances agràries.

Producció d’aliment de qualitat.

  1. Executar un pla de promoció de les xarxes de consum de proximitat, distribució i venda de “quilòmetre zero”, amb especial atenció a les cooperatives de consum.

  2. Fomentar la comercialització i el consum de proximitat mitjançant campanyes educatives, el suport a la distribució en la restauració i la promoció de la venda directa.

  3. Foment de l’ús en la restauració col·lectiva en l’àmbit públic (menús escolars, etc.). Substituir, en la mesura del possible, tota la compra pública d’aliments a grans comercialitzadors per compra pública de proximitat i aliments ecològics. En aquest mateix sentit, regular a la normativa en matèria de contractació pública la possibilitat d’introduir clàusules a la contractació que incentivin aquestes pràctiques.

  4. Fomentar la creació de cooperatives de consum.

  5. Donar suport a la indústria familiar de productes artesans i a la producció de qualitat, tot impulsant els distintius de qualitat (denominacions d’origen, distintius propis per a productes de proximitat, etc.)

  6. Vigilar el compliment de totes les normatives sanitàries tant dels productes locals com dels provinents de països tercers.

Aproximació del camp a la ciutat.

  1. Sensibilitzar els consumidors/res sobre els productes agrícoles de proximitat. Realitzar campanyes d’imatges que vinculin positivament aliments locals amb natura, així com amb salut.

  2. Modificar els currículums escolars per tal que incloguin educació en l’alimentació, al mateix temps prohibir en horari infantil dels anuncis de menjar brossa, alts en sucre o ultra processats.

  3. Explicar els avantatges mediambientals de les explotacions familiars, així com les raons dels sobre costos que pateixen a causa de l’eliminació d’economies d’escala.

  4. Millorar l’etiquetatge per tal de garantir al consumidor la correcta traçabilitat, mentre informar de la reducció d’emissions que suposa la compra de productes de proximitat.

  5. Estudiar la possibilitat de realitzar un “Erasmus català” que permeti els estudiants passar estades de la seva formació en poblacions rurals.

PROPOSTA DE PROGRAMA FORESTAL

Imatge de Free-Photos en Pixabay

Des d’un punt de vista econòmic, els boscos catalans estaven orientats principalment tant per a l’obtenció de carbó per tal d’escalfar les llars, i en menor mesura, l’elaboració de bigam i fusteria. L’explotació d’altres productes del bosc (bolets, fruits silvestres i caça) va ser sempre residual en l’àmbit català per més que pogués ser important en certes zones en l’àmbit local.
A la dècada dels 60 va desapareixent la necessitat de l’elaboració de carbó al mateix temps que la globalització permet l’entrada de fustes d’altres orígens a preus més econòmics. L’estructura de propietat de les zones forestals (200.000 propietaris actualment) va fer i fa impossible una reconversió impulsada per la propietat privada.
En les darreres dècades l’augment d’incendis forestals a causa de la seva mala conservació, juntament amb la invasió de les mateixes per part del ciutadà i les necessitats de subministrament elèctric tant dels mateixos pobles com de les ciutats, estan provocant a un canvi en la seva biodiversitat i una merma dels ecosistemes que li són propis.
Des d’aquest punt de vista cal una política pública que impulsi els següents punts:

  1. Impulsar la producció de béns a parir de les zones forestals.

  2. Protegir les zones forestals.

  3. Conservar la biodiversitat.

A més entenem que per la seva importància territorial (61% del territori català) com mediambiental es fa necessària la creació d’una Conselleria de Masses Forestals, que agrupi totes les competències que avui estan repartides entre Medi Ambient i Territori.

Economia basada en les zones forestals

  1. Impulsar la fabricació de biomassa, així com la instal·lació de calderes que funcionin a partir d’aquesta.

  2. Fomentar projectes de col·laboració amb centres de recerca i tecnologia, com el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, amb capacitat per estimular la inversió en R+D+I en el sector forestal, especialment en les relacionades amb la química verda en farmàcia, alimentació i cosmètica.

  3. Realitzar compra pública de boscos per a la seva explotació forestal, estimulant així les economies locals i reduint l’emigració d’aquestes.

  4. Afavorir fiscalment la implantació de negocis turístics, previ una anàlisi de la seva rendibilitat.

  5. Fomentar la ramaderia extensiva a les zones despoblades, especialment en àrees de muntanya, tot donant suport a la instal·lació de nous ramaders/ és i reactivant la xarxa d’escorxadors locals. Ajuts al manteniment d’espècies autòctones i en la comercialització d’aquestes.

Protecció les zones forestals

  1. Crear la Conselleria de Masses Forestals, deslligada d’Agricultura per tal de donar un punt de vista 100% forestal a les polítiques públiques.

  2. Impulsar la conservació dels boscs madurs, tot limitant l’accés públic en èpoques de risc, eliminant les línies elèctriques i carreteres que els posin en perill.

Conservació de la biodiversitat.

  1. Establir millores en els programes de neteja del sotabosc, especialment en els boscos de pi blanc, amb la utilització de ramats en les zones de baix matoll.

  2. Aprovar línies d’ajust per a propietaris/es d’explotacions forestals que estableixin plans a llarg termini que permetin incrementar la captació de carboni.

  3. Anar substituint la superfície de pinars per coníferes, per tal de compensar els efectes dels incendis forestals.

  4. Potenciar la reintroducció de grans mamífers que consolidin la piràmide alimentària.

PROPOSTA DE PROGRAMA PER A LA PESCA

Imatge de Igor Ovsyannykov en Pixabay

La sobreexplotació dels recursos, producte d’una visió a curt termini i la globalització ha reduït els ingressos de la població catalana dedicada a la pesca. En aquests dos factors cal afegir-hi la contaminació de les aigües del mar.
Actualment el sector dóna feina a menys de 5.000 persones, dedicades exclusivament a la pesca de litoral. Es dóna la paradoxa que mentre el sector es va reduint de mida, s’ha de portar peix d’altres orígens perquè la pesca pròpia no pot cobrir la demanda local.

Per tal de revertir aquesta situació defensem:

  1. La implementació de polítiques mediambientals que permetin millorar l’estat dels nostres litorals.

  2. Seguir polítiques que permetin incrementar les rendes dels treballadors/es de la mar, assegurant així no tan sols la pervivència de les explotacions actuals sinó també la transmissió a futures generacions.

Polítiques mediambientals

  1. Desenvolupar una política de pesca sostenible i responsable, respectuosa amb les quotes establertes als caladors, amb l’establiment de plans específics de zona, que dediqui els recursos públics a la transformació del sector, al manteniment dels llocs de treball i a la recerca de noves activitats lligades a la diversificació del sector.

  2. Ampliar les reserves marines fins a arribar al 2020 al 10% de la superfície marina, tal com requereix el Conveni de les Nacions Unides sobre Diversitat Biològica 2020, i dotar els recursos públics que garanteixin el manteniment i l’efectiva protecció.

  3. Impulsar les instal·lacions d’aqüicultura de baix impacte ambiental, especialment l’aqüicultura ecològica.

  4. A fi de reduir la presència de microplàstics en les captures, incentivar la reducció de l’ús de plàstics d’un sol ús, especialment en poblacions costaneres, de cara a assolir la prohibició final d’aquests articles.

  5. Assegurar que l’ACA manté netes les lleres de rius i rieres per tal d’evitar que els residus que s´hi aboquen acabin al mar.

  6. Incentivar l’agricultura ecològica en les zones costaneres i en la proximitat de les lleres de les rieres per tal de reduir la quantitat de fertilitzants i pesticides que arriben al mar.

  7. Posar en tots els ports, punts de recollida de brossa i residus de pesca adreçats al seu reciclatge. Tanmateix enduriment de les sancions en aquells casos en què no es faci correctament.

  8. Enduriment de les inspeccions a plantes depuradores municipals i desenvolupant una línia d’ajuts per a la seva instal·lació en aquells municipis que encara no en disposen.

    Polítiques d’increment de rendes

  1. Establir una línia d’ajuts directes del Fons Europeu Marítim i Pesquer per pagar els mariners forçosament aturats durant els períodes de veda, a fi que no hagin d’utilitzar la prestació d’atur durant aquests períodes, al mateix temps que s’implementen fórmules de formació durant aquests períodes.

  2. Prioritzar els ajuts a la pesca artesanal i a la pesca costanera litoral i afavorir el reconeixement positiu del peix de proximitat (km 0) i del procedent de la pesca artesanal.

  3. Impulsar la creació, certificació i promoció de productes amb denominació d’origen, així com de productes de la pesca i l’aqüicultura sostenibles.

  4. Implantar mesures efectives per garantir la informació, la traçabilitat i l’etiquetatge de comercialització dels productes pesquers de cara al consumidor final.

  5. Establir línies de circuit curt entre pescadors/es, mercats locals, petites indústries, turisme i restauradors,

  6. Facilitar la venda directament a la barca per a consumidors/es.

  7. Impulsar petites infraestructures de transformació en les pròpies poblacions costaneres.

Contaminació i Covid-19 Necessitem més avisos?

Imatge de David Roumanet en Pixabay

Al març del passat any, l’European Herat Journal, dependent de la Universitat d’Oxford, va actualitzar la xifra anual de morts prematures estimades per contaminació de l’aire en el món. Segons els nous i més afinats sistemes de mesurament, la quantitat d’éssers humans morts per la mala qualitat de l’aire que respirem passa dels 4,5 milions anuals a gairebé 8,8 milions, gairebé 800.000 a Europa continental. Particularment nocives són les partícules en suspensió de menys de 2,5 micres (PM 2,5) -100 vegades més primes que el gruix d’un cabell humà- perquè es donin una idea, la micra és igual a una mil·lèsima part d’un mil·límetre, i d’origen antropogènic en gairebé tots els casos, és a dir produït exclusivament pels éssers humans.

Per a analitzar els efectes d’aquestes partícules en suspensió sobre la salut animal, la qual cosa inclou a la humana, cal distingir entre les PM 10 (de menys de 10 micres), que poden tenir un origen natural, i les PM 2,5, l’origen de les quals són les emissions humanes, principalment dels motors dièsel. Les PM 2,5 són més lleugeres i romanen a l’aire més temps que les anteriors, causant o, com menys, exacerbant diverses malalties respiratòries, com la pneumònia, la bronquitis, l’asma, les al·lèrgies i les malalties cardiovasculars.
Tenint en compte que la contaminació, principalment la dels grans nuclis urbans, causa milions de morts a tot el món, i desencadena o empitjora malalties de tipus respiratori i cardiovascular… És un factor de risc afegit durant l’actual pandèmia ocasionada pel COVID-19, que també provoca efectes respiratoris i cardiovasculars greus en una part de la població?
D’acord amb diversos estudis sobre el tema duts a terme durant aquesta pandèmia, sembla que que és cert, però amb matisos.

Un estudi liderat per l’estudiant doctoral Marco Travaglio i els seus companys de la Universitat de Cambridge va superposar els nivells de diòxid de nitrogen (NO2) i òxid de nitrogen (NO) de més de 120 estacions de monitoratge a Anglaterra, amb les xifres sobre infeccions i morts per coronavirus; trobant un vincle entre la mala qualitat de l’aire i la letalitat de COVID-19 en aquestes àrees. Travaglio va afirmar necessitar un treball posterior per a mostrar la causa concreta d’aquesta correlació, però va assegurar que les condicions de salut que causa la contaminació de l’aire són notablement similars a les que augmenten la vulnerabilitat a aquest coronavirus.

Un treball similar del doctor Yaron Ogen, de la Universitat Martin Luther Halle-*Wittenberg en d’Alemanya, mapejar els nivells de NO2 en l’aire i les morts per COVID-19 a nivell regional a Itàlia, Espanya, França i Alemanya; trobant que l’exposició a llarg termini a la contaminació de l’aire “podria ser un contribuent important” a les altes taxes de mortalitat.

Un altre equip, dirigit pel doctor en Química especialitzat en ciències del medi ambient, Dario Caro, de la Universitat d’Aarhus a Dinamarca, va analitzar la correlació entre la contaminació de l’aire i les infeccions i morts per coronavirus en el nord d’Itàlia. El seu equip va descobrir que les persones que viuen en àrees amb aire més contaminat tenien un major nivell de cèl·lules inflamatòries de citocines, la qual cosa les feia més vulnerables al virus.

Un altre estudi, més complet que els anteriors, realitzat per l’estudiant doctoral Xiao Wu i la professora assistent Rachel C. Nethery, juntament amb la professora de Bioestadística Francesca Dominici i altres companys també de la Universitat d’Harvard, va descobrir que petits augments en l’exposició a nivells a llarg termini de partícules petites en suspensió, es relacionen amb un gran salt en la taxa de mortalitat per COVID-19. Cada microgram addicional de partícules fines per metre cúbic al qual les persones van estar exposades a llarg termini es va relacionar amb un augment del 8% en la taxa de mortalitat.
En aquest estudi es van analitzar morts per COVID-19 de més de 3.000 comtats als Estats Units (que representen el 98% de la població) fins al 22 d’abril de 2020, en la Universitat Johns Hopkins Centre de Ciència de Sistemes i Enginyeria del Centre de Recursos per al Coronavirus.
Van trobar que un augment de només 1 μg / m³ de PM2,5 s’associa amb un augment del 8% en la taxa de mortalitat per COVID-19, amb un interval de confiança del 95%, i una variabilitat positiva del 2% i negativa del 15%. Els resultats van ser estadísticament significatius i sòlids per a les anàlisis secundàries i de sensibilitat. Perquè els nostres lectors es facin una idea de les magnituds de les quals parlem, un μg (microgram) és la milionèsima part d’un gram. És a dir, un petit augment en l’exposició a llarg termini a PM2,5 condueix a un gran augment en la taxa de mortalitat per COVID-19.

Malgrat les limitacions inherents del disseny de l’estudi ecològic, els resultats subratllen la importància de continuar fent complir les regulacions de contaminació de l’aire existents per a protegir la salut humana durant i després de la crisi del COVID-19. Les dades i el codi d’aquest estudi estan disponibles públicament, per la qual cosa les anàlisis es poden actualitzar de manera rutinària.
I no sols això, sinó que també ens fa pensar que la disminució de la letalitat observada a principis de maig, no sigui per un suposat i hipotètic afebliment del virus, negat pels principals viròlegs, o la disminució de la poc significativa càrrega viral dels nous contagiats, sinó per la brutal caiguda de la contaminació en les principals ciutats i centres fabrils, el retorn de la qual pot provocar un nou augment de casos greus, amb necessitat d’ingressos i respiradors.

Per molt que facin falta estudis a més llarg termini per a caracteritzar aquest augment de la mortalitat per COVID-19 ocasionada per la contaminació de l’aire, i per a depurar encara més els factors potencials de variabilitat en l’anàlisi, sembla clar que hem de reduir dràsticament i en el menor temps possible les nostres emissions de partícules en suspensió, no sols per a tractar de revertir els efectes més nocius de l’escalfament global antropogènic que sofrim, sinó també per a millorar de manera immediata la salut a escala mundial i pal·liar els efectes de l’actual pandèmia de coronavirus, i els d’altres pandèmies que sens dubte ens podrien assolar en el futur.

Necessitem més avisos?

Una alternativa verda per a les pandèmies

Hospital de campanya de Camp Funston a Kansas, 1918

Molts científics creuen que l’esclat de l’actual pandèmia està relacionat amb la manera que l’espècie humana conviu amb la naturalesa. I sempre ha estat així, des que tenim constància, i excepte les pandèmies provocades per canvis climàtics succeïts després de grans erupcions volcàniques, com les ocorregudes en l’antic Egipte, l’ésser humà ha pretès adaptar la naturalesa per al seu propi benefici, en canvi d’adaptar-se a ella, amb resultats catastròfics. Les diferents pestes bubòniques de l’any 542 (Plaga de Justinià) i la de 1347 a 1353 són un clar exemple, però també les que van assolar l’imperi romà, la pesta Antonina (165-180) i la més demolidora, la Cipriana dels anys 249 al 262, deixant l’imperi a la mercè de les invasions bàrbares.
Europa ha estat atacada, i per tant també la resta del món de l’època, per diferents rebrots de la mateixa plaga durant els segles XVI, XVII, XVIII, fins a arribar a la fi del XIX amb una nova malaltia, la Grip Espanyola provocada per un virus Influenza.
Fins a finals 1892, quan Dmitri Ivanovski va descriure el que era un virus, els humans no coneixien la seva existència encara que sí la manera de contagi d’algunes malalties víriques, per la qual cosa la pandèmia de la Grip Espanyola i el virus que la va provocar van poder ser estudiats per a trobar un remei o, en qualsevol cas, un mètode per a evitar el contagi.
Es creu que el brot va començar en les estepes russes amb uns efectes relativament benignes, que en 1916 va arribar als EUA augmentant la seva capacitat mortífera a mesura que va anar mutant. Aquest virus va romandre actiu fins a 1920, ja afeblit per les últimes mutacions i amb la població immunitzada.

Els virus han existit sempre -alguns científics creuen que són una relíquia de la vida precel·lular- i, tal com l’influenza A H1N1 (Grip Espanyola) va sorgir d’una mutació de grip aviària, aquests últims anys hem vist i pogut controlar altres possibles pandèmies víriques, gairebé sempre originades a partir d’aquesta famosa grip. Ara existeixen suficients evidències científiques que assenyalen a uns animals salvatges com a portadors de l’actual COVID-19. No obstant això, la que més va afectar a un grup de societats i de manera més demolidora, va ser la resultant de la conquesta d’Amèrica per part dels europeus (l’origen dels conqueridors manca d’importància, ja que d’haver estat austríacs, francesos, etc., el resultat hauria sigut el mateix). En aquest cas la verola i la sífilis, transportades pels conqueridors, junt un canvi de treball radical (l’esclavisme), van provocar la desaparició del 95% de la població ameríndia, uns 40 milions de persones segons Bartolomé de las Casas.
Totes aquestes pandèmies, l’amuntegament, la interconnexió massiva i intrusiva dels humans en hàbitats salvatges d’altres animals, o el traspàs intraespècies de virus, tenen un denominador comú, són producte d’una naturalesa forçada per l’ésser humà, que, tal com abans hem explicat, en canvi d’adaptar-se a ella ha pretès que sigui ella la que s’adapti a ell. Però si bé podríem dir que aquestes pandèmies són un avís d’una cosa pitjor per venir, potser la famosa Grip Espanyola ho representa molt millor, per haver esclatat en un moment en el qual l’ésser humà tenia la capacitat d’anàlisi suficient per a saber amb exactitud del que es tractava.

En 1917 la grip s’havia transformat i la seva mortalitat havia augmentat cent vegades per sobre d’una grip normal, i havia trobat el millor lloc per a expandir-se, els campaments militars nord-americans, on s’entrenaven les tropes que havien d’anar a Europa. La concentració de lliteres en barracons de fusta o tendes de campanya, s’havia convertit en un focus de contagi immillorable. El president Woodrow Wilson va demanar consell als especialistes i al cap d’Estat Major, i va prevaler l’opinió d’aquest últim. Les tropes nord-americanes van expandir el virus per tota Europa, i a la seva tornada van contaminar la resta del món. Actualment ningú sap quants afectats van morir, però es remenen xifres brutals, des dels 25 fins més de 100 milions de persones.

Per descomptat, no és la nostra intenció fer paral·lelismes històrics o biològics entre pandèmies. Si n’hi ha, no són producte de la nostra imaginació sinó una realitat. En 1918 hi havia una guerra atroç i va prevaler l’opinió del militar, i ara la dels inversors i financers. És aquest un petit incís, que podríem tractar com una petita baralla interna del mateix gènere humà, per a decidir la millor estratègia en la seva lluita contra la naturalesa.

Reprenent el tema no podem oblidar el que podria haver acabat com a pandèmia que millor reflecteix aquesta distorsió: l’Encefalopatia Espongiforme Bovina (EEB) o malaltia de les Vaques Boges.
Encara que la humanitat ja havia patit de manera local malalties relacionades amb l’alimentació –no en va hem après què és comestible a partir de prova i error- aquesta va ser la primera provocada per l’ésser humà de manera involuntària -encara que no accidental- que va traspassar fronteres de manera perniciosa i va requerir una resposta coordinada. S’adquireix en ingerir carn d’animals infectats, que s’infectaven amb pinso fabricat parcialment amb restes d’animals de les mateixes espècies. Es va solucionar després del sacrifici de dos milions de caps de bestiar en el regne Unit, focus de la infecció.

Actualment estem experimentant una nova infecció, també producte de l’ésser humà i amb repercussions encara desconegudes. L’anisakiosi, que s’adquireix en ingerir peix infectat amb larves d’Anisakis o del mateix nematoda.
L’Anisakis sempre ha existit de manera natural, però en un petitíssim nombre de peixos. És un cuc parasitari en els peixos. Els ous fan eclosió directament en la mar. Els crustacis s’alimenten amb les larves i són devorats així mateix per altres peixos o cefalòpodes. En el seu interior la larva es converteix en cuc i s’enquista en l’intestí o els teixits. El seu cicle es completa en el moment que el peix és devorat per un mamífer marí, on torna a parasitar-se, s’alimenta, creix, s’aparia i fresa a través de la femta del mateix mamífer. Aquest cicle vital tan complex (sense mamífer marí mai podria reproduir-se), explica la seva poca incidència natural; no obstant això, l’explotació intensiva dels mars per part de l’ésser humà ha transformat la seva propagació. Aquesta pesca intensiva i la seva posterior comercialització comporta la neteja del peix després de ser capturat, abandonant ingents quantitats de vísceres infectades directament a la mar. Aquestes vísceres es converteixen en aliment per a la resta de peixos, que s’infecten en una progressió pràcticament geomètrica.

Si vostès viatgen al Brasil o el Perú, o a l’Extrem Orient, descobriran com les diferents societats estan interactuant de manera massiva i inconscient amb centenars d’espècies que abans habitaven en espais exclusivament verges, que s’alimenten de les seves deixalles i comparteixen paràsits i malalties amb els éssers humans. I no sols això, el canvi climàtic està transformant o canviant els hàbits a milers d’espècies d’insectes, cucs i petits rèptils. Precisament la grip va arribar a l’ésser humà d’aquesta manera. D’origen aviari i asimptomàtica en aquests animals, causa greus trastorns en humans i ocasiona milers de morts cada any.
Quantes malalties hauran passat desapercebudes?
La mateixa comunitat científica estima que moltes, particularment perquè poc se sap encara dels virus. Amb prou feines es coneixen els més comuns i nocius, i es creu que la varietat i abundància vírica és enorme tant en terra com en els oceans. Excepte comptades ocasions, l’ésser humà ha tingut sort. L’anisakis per exemple no és difícil d’eliminar i tampoc és letal, però imaginem que ho fos i que transportés un virus que alterés els prions, tal com succeeix amb la malaltia de les Vaques Boges. El resultat seria catastròfic.

Fins ara l’ésser humà ha pogut sobreviure amb variada fortuna als diferents atacs de la naturalesa provocats per ell mateix, a vegades amb pèrdues gairebé inassumibles que han canviat la manera de viure o de relacionar-nos, o que fins i tot han arruïnat cultures aparentment incombustibles. La pesta que va assolar l’Imperi Romà o la mateixa Pesta Negra, que va eliminar dos terços de les societats occidentals, són bons exemples, i això en un món en el qual una pandèmia podia contenir-se més fàcilment per no estar tan hiperconnectat.

Actualment estem incidint directament i sense els suficients coneixements sobre la naturalesa de milers d’espècies, extingint a moltes. Si una petita ratapinyada –o un pangolí, encara no se sap amb certesa- ha posat la humanitat potes enlaire, què no podrien fer una sèrie de diminuts insectes de manera directa o indirecta? Com pot afectar les espècies la disminució de la capa d’ozó, enguany afeblida en extrem en l’hemisferi nord? O el desmesurat i desconegut augment de CO₂ en les capes profundes dels oceans? O la desaparició sobtada, en un període extremadament curt, d’espècies vegetals? Quins efectes tindrà aquesta desaparició sobre les espècies animals que residien en elles? Com reaccionaran i en quina mesura poden envair els nostres espais?

Els virus són bàsics per a la supervivència de la vida en la Terra, tant en la generació d’oxigen del planeta -per la seva relació amb els cianobacteris de l’oceà, que produeixen la gran majoria de l’oxigen de la Terra- i per a l’equilibri del carboni en els oceans. Atès que no podem eliminar-los per complet encara que disposéssim d’un coneixement ampli d’ells, haurem de viure en equilibri amb ells tant com sigui possible. I per a això és fonamental disposar d’una xarxa d’ecosistemes sense intervenció humana, que facin de contenció per a la propagació de la majoria de virus que puguin saltar d’altres animals als humans, o que passin d’uns animals immunitzats i en simbiosis amb ells a uns altres que no ho estan. I encara més… el canvi climàtic està provocant el desglaç de zones terrestres que porten en hibernació milers d’anys, i que segons suposa la comunitat científica contindran les seves pròpies poblacions de virus, que podrien ressorgir i afectar la vida.

Nosaltres no tenim la solució màgica i immediata, però podem urgir a la societat per a invertir els nostres recursos a trobar-la, utilitzant els recursos científics i sanitaris disponibles; a més, hauríem de canviar el nostre model de vida per a adaptar-lo a la naturalesa i fitar molt el perill que se’ns presenti a les nostres portes una pandèmia molt pitjor que la que actualment patim, i afecti els humans, a les plantes o a altres animals dels quals ens alimentem, o als mateixos bacteris que necessitem per a sobreviure. Les incògnites són moltes i necessitem llum sobre elles ja.

Recordin que la ciència triga a obtenir resultats, i per collir és necessari sembrar.

Els Plàstics, IQOXE, la Petroquímica de Tarragona i el seu futur

Els humans com a usuaris del planeta consumim els seus recursos, els que el planeta crea o regenera i malauradament altres que perd permanentment. Entre aquests estan els hidrocarburs, que un cop consumits es transformen en elements químics que es dispersen per la natura, la qual els recicla, uns de manera immediata o ràpida i altres de manera molt més lenta (entre cent i dos mil anys). Entre aquests últims trobem el que habitualment anomenem plàstic, encara que no hauria de ser així o es podria evitar.
Nosaltres, com bons estalviadors i gestionadors dels hidrocarburs, hem après a treure profit de tots els seus derivats. Els gasos, els dissolvents, la gasolina, el gasoil i l’asfalt, són consumits i tractats de manera que acaben desapareixent a la natura, descompostos en altre
s elements que, tal com hem explicat, la natura pot assimilar amb els anys, encara que fins que això arriba, els pateix i en surt greument perjudicada. Però malauradament no parlem de tots els derivats, n’hi ha un en particular que no es dissipa en forma de gasos ni en altres elements, el plàstic.
Es calcula que aquest any 2020 el món consumirà més de 100 milions de barrils de petroli al dia, que és el mateix que 5.840 milions de m
3 a l’any, és a dir 730 litres per habitant; i 500 milions de tones de plàstic, aproximadament 67 kg. per habitant i any. Analitzeu vosaltres mateixos la quantitat de plàstic que cadascun de nosaltres consumim diàriament, sigui directa o indirectament. I aquest plàstic, fora d’un miserable 9% que es recicla, s’acumula dia rere dia, any rere any, arreu del planeta, al fons del mar o en la seva superfície; o bé a terra en forma de grans, petits o minúsculs trossets que no podem veure (de menys de 5 mm. fins a nanopartícules de menys de 0,1 micròmetres), que entren dins la cadena tròfica de tots els animals del planeta. El problema és enorme, d’unes dimensions que no podem valorar, ja que la quantitat augmenta any rere any contaminant els llocs i els aliments més impensables, com la sal que consumim.

Aquesta imatge s’ha creat modificant una imatge lliure disponible al web: http://d-maps.com/carte.php?num_car=2190&lang=es. Via: Nature.com

La llet, els ous, el peix o qualsevol tipus de carn, són portadors de nanopartícules de plàstic que afecten el nostre cos. Encara no sabem com el plàstic pot afectar els nostres cultius, però sí que on s’ha trobat altera la conducta de les llombrius i disminueix el seu número i pes, per la qual cosa necessàriament també ha d’afectar a la cadena de material orgànic que serveix com aliment de les plantes.
De fet, segons un treball de la Universitat de Newcastle, ara mateix els éssers humans ingereixen una mitjana de 5 grams de plàstic setmanalment, l’equivalent a una targeta de crèdit. Dins de trenta anys seran 10 grams, més de mig quilo en un any.
Una de les solucions més recurrents i inútils és exportar el problema al tercer món, que en part ja ho ha deixat de ser. És a dir, carregar un vaixell amb contenidors
plens de plàstic i enviar-ho al primer país que sembla procliu a «reciclar-ho», fins ara asiàtic i a partir d’ara segurament africà, perquè els asiàtics ja no el volen i ens estan tornant el material sense pagar ni tan sols les despeses del transport.
Doncs no, no fem gaire ni donem cap exemple, quan només el 0,04% del Mediterrani està protegit. En menys de 70 anys ha perdut el 41% dels seus mamífers i el 34% dels seus peixos; el 40% de la posidònia ha desaparegut i més de 150.000 tones de cru s’aboquen anualment a aquest mar, i també més del 95% dels seus residus són plàstic.
Per descomptat, el canvi climàtic, tot i ser un problema gravíssim no es pot comparar amb el que tenim enfront, que afecta, cada cop de manera més intensa, la nostra alimentació i la de tots els animals del planeta. No obstant això, no podem obviar que sense petroli no només no hi hauria canvi climàtic sinó tampoc plàstic.

Minuts abans de les set de la tarda del 13 de gener, es va escoltar una forta explosió seguida d’una gran flamarada visible a molts kilòmetres de distància, provinent de les instal·lacions de l’empresa IQOXE, dedicada a la producció i emmagatzematge d’òxid d’etilè. A la seva web l’empresa explica amb gran detall per a què serveix l’òxid d’etilè, i hi detalla que és l’única empresa espanyola que es dedica a la seva producció. Després de llegir-la entenem que molta de la seva clientela veurà alterada la seva producció, principalment la de detergents, plàstic i espuma de poliuretà, a banda d’altres aplicacions. El que l’empresa no explica són els efectes que directament pot produir.
Una placa de metall incandescent, de dos metres d’ample per un de llarg i aproximadament 800 kg, va volar entre dos i tres kilòmetres fins a entrar per
la finestra d’un pis, ensorrar el terra i matar al veí de la planta inferior. Aquest succés ens pot donar una idea de la intensitat de la deflagració i del que podria haver passat. S’ha de tindre en compte també que quasi no feia vent, cosa bastant inusual a la zona. D’haver passat dies abans, el foc es podria haver-hi estès a moltes altres plantes de processament i als dipòsits de Repsol.
A 200 metres de la planta incendiada hi ha una planta de processament d’etilè; a uns altres 200 i a 100 de l’última, una fàbrica i magatzem d’explosius; a 50 una fàbrica de polietilens; a 400 una productora de propilè, i a 600 els tancs de combustible de Repsol;
i pel mig podem trobar fàbriques de polímers, de productes químics, etc. És a dir, tots a una quarta part o menys d’on va arribar la placa de metall incandescent.
Fins ara i en relació amb aquest accident hem estat parlant de la seguretat, de la qual cre
iem que no cal incidir més, perquè qualsevol persona amb un dit de front pot veure que el quadre geogràfic format per Tarragona, la Canonja, Vila-seca i Salou, és una bomba de rellotgeria, que malgrat la desgràcia que ha passat se’l pot considerar afortunat.
Explicat amb molta senzillesa, l’etilè ni i quatre d’hidrogen, i prové quasi absolutament de la destil·lació del petroli. L’òxid d’etilè és simplement la mateixa estructura molecular amb un àtom d’oxigen, afegit mitjançant catalitzadors.
L’òxid d’etilè malmet l’ADN, per la qual cosa és un potent cancerigen del qual vivim envoltats, ja que s’utilitza com insecticida, fumigador de conreus i esterilitzador. També provoca alteracions al sistema reproductiu i al respiratori, afecta l’aparell reproductor, als ronyons i les glàndules que segreguen adrenalina. Es creu que provoca avortaments i mutacions a les cèl·lules germinals.

El passat 15 de desembre es va donar per clausurat el famós COP25, que havia de servir per donar un veritable tomb a la carbonització del planeta. Malauradament l’únic acord que es va signar va ser un document de bones intencions, perquè els principals generadors de gasos hivernacle es van negar a anar més enllà.
Per què?
Doncs perquè, fora dels EUA, que és una societat negacionista, la resta va trobar a faltar la solidaritat dels més rics i va mostrar la seva desconfiança, producte dels anteriors incompliments dels països més rics. És a dir, la Xina, l’Índia, Rússia, Sud-àfrica i alguns països asiàtics han dit que estaven d’acord sobre el mercat del carboni,
sempre i quan en el càlcul es tingués en compte la justícia climàtica i que un percentatge de les transaccions es destinés per mitigar els efectes a les regions més afectades. I és que s’ha de ser beneit per creure’s que es volia arribar a un acord, quan els grans protagonistes i patrocinadors del COP25 eren les empreses més contaminants d’Espanya, amb el negoci basat en la indústria del carboni. Endesa, Iberdrola o la mateixa Volkswagen, la firma que ha estat venent cotxes amb els comptadors de CO2 trucats i la que més es nega a abandonar el gasoil.

Si volem que el pròxim COP26, que es farà a Glasgow, tingui un mínim d’èxit, els països consumidors, aquests que pretenien un acord força ambiciós i prometen reduccions radicals, hauran de donar exemple i demostrar que ells no només ho fan sinó que estan donant els passos per desenvolupar una indústria alternativa i amb elevada plusvàlua. Curiosament el mateix que va demanar la Greta Thunberg als governs dels països rics, que al ser els que havien provocat el desastre, també havien de ser els primers a fer el pas i no excusar-se rere legalismes per esquivar la seva responsabilitat.
Per posar un exemple que defineix el doble discurs de certs països, no està de més recordar que IQOXE va fer una ampliació per augmentar un 100% la seva producció el 2017, poc més de dos anys abans de l’explosió, precisament quan la UE feia temps que plantejava un canvi de model energètic i
quan el president Obama va declarar que els EUA l’havia de liderar. Això demostra la poca disposició que tenen els que més parlen i exigeixen, de fer front a les seves responsabilitats i promeses.

Ara ens trobem amb Europa abanderant la lluita contra el canvi climàtic i la completa descarbonització. De fet el passat 21 de gener el govern espanyol va declarar l’Estat d’Emergència Climàtica. Això representa que pel 2040 més del 85% de l’energia que consumim sigui renovable, i el 100% pel 2050. És a dir, que el petroli desaparegui de les nostres vides, almenys pel que respecta com a combustible; per la qual cosa ja no s’hauria de poder utilitzar cap mena de plàstic, a menys que aconseguim exportar el no reciclable, cosa impossible per les lleis internacionals, ja que forçosament s’hauria d’eliminar a les centrals tèrmiques, enterrant-lo o abocant-lo al mar.
Per altre
banda ens trobem amb una petroquímica, la de Tarragona, que és la més gran del sud d’Europa, amb serioses mancances de seguretat i que, com hem pogut comprovar, bàsicament serveix per produir derivats del petroli, combustibles o per fabricar tot allò que pel ciutadà normal és plàstic, des del PET, fins al PVC, passant per l’escuma de Poliuretà.
Dins la gran desgràcia que ha comportat l’explosió de la planta d’IQOXE, tres morts i vuit ferits, a més de danys materials a uns quants edificis de les dues ciutats més properes, Els
Pirates Verds creiem que tant el govern central com l’autonòmic haurien d’aprofitar aquesta situació per forçar un canvi a tota la indústria establerta a la zona. I és que si IQOXE perd l’autorització per tornar a produir òxid d’etilè, probablement unes quantes empreses de la mateixa zona també hauran de reconduir les seves produccions per la manca d’aquesta matèria prima. Estem segurs que els nostres polítics, investigadors i administradors, trobaran la manera de transformar la indústria del plàstic en una més respectuosa amb el medi ambient, que crearan cultius per suplir el plàstic i plantes industrials d’aprofitament dels residus que haurem de recuperar del mar i de la mateixa terra.
A
Espanya actualment només es recicla el 30% dels residus que generem. En aquest tema, com en molts altres, estem a la cua d’Europa, però el pitjor és que tampoc estem segurs que això sigui cert. Moltes grans superfícies i envasadores asseguren, tal com els obliga la llei, que recuperen o reciclen molts dels envasos que venen, però tenim l’evidència que no és veritat. Tampoc estem segurs que les concessionàries gestionin correctament els residus, tal com els obliguen els contractes. Hem pogut veure, tan personalment com pel testimoni de veïns, com a un mercat de l’Hospitalet no es fa la recollida selectiva, el que fa pensar que a la planta de recepció també es podria fer els ulls grossos, tal com no fa gaire es va descobrir a Barcelona per part de la mateixa concessionària.
Els residus resultants del reciclatge del vidre a Madrid, la capital d’un estat que pretén ser modern i a la avantguarda d’Europa, ara mateix s’est
an abandonant a Ajalvir en forma de grans muntanyes, malmetent espais que podrien ser de gran riquesa ecològica. I gran part dels residus generats a aquesta mateixa ciutat s’estan dipositant, tal com es feia a mitjans del passat segle, a un abocador d’Alcalá de Henares, una ciutat veïna, que no només no el tanquen sinó que l’estan ampliant. Al nostre país la indústria del reciclatge i l’administració de l’economia circular tenen molta capacitat de creixement i de creació d’ocupació, i el que és més, serveixen per no malmetre la més important i que encara no hem sabut aprofitar-la, la del paisatge i la recuperació de la terra, els aqüífers i el mar.
No concretem més perquè els Pirates creiem en la participació ciutadana.

Canvi Climàtic i CO2 (tercera part)

Fa dos anys vam publicar un treball en dues parts, que ens mostrava la situació actual de l’atmosfera i dels nivells de gasos d’efecte d’hivernacle. En aquell moment i gràcies a les extraccions de gel a Groenlàndia, s’havia pogut analitzar la temperatura mitjana i els nivells de carboni en l’atmosfera dels últims 800.000 anys. Ara ja disposem dels resultats dels últims 3 milions i és possible que aviat coneguem fins als 5 milions d’anys.

Aquí podem veure una animació de la corba de Keeling que inclou l’últim mesurament del 2019 i ens mostra el nou rècord de 415 ppm de diòxid de carboni observats al maig d’aquest any, en l’Observatori Mauna Loa a Hawaii.

Són molt interessants els gràfics que mostren tres prediccions de la mateixa Universitat Sant Diego, cadascuna d’elles segons el grau de resposta de l’ésser humà. Les diferents corbes depenen també de la resistència d’absorció dels dos embornals de CO₂, la terra i la mar. Fins ara s’ha comprovat que l’atmosfera absorbeix el 57% del CO₂.

I segons un estudi realitzat per Nicolas Gruber i el seu equip, del centre ETH de Zurich, i publicat en Science.

La resta d’estudis i gràfics que podríem publicar respecte a la corba de Keeling, només servirien per a repetir l’explicat en la primera part d’aquest article, publicada el 19/11/2017. La situació no sols no ha canviat sinó que reafirma les nostres prediccions sobre la irreversibilitat del canvi climàtic.

Ara, no obstant això, gràcies a HIPPO* disposem de noves dades sobre el comportament dels gasos amb efecte hivernacle en tot el seu conjunt, amb mesuraments d’una precisió que mai s’havia aconseguit a diferents altures, des dels 100 metres de la superfície terrestre, fins als 14.000, i de pol a pol, mesurant els valors tant a l’hivern com a l’estiu, a més de la informació obtinguda satelitalment. Per la qual cosa ara podrem conèixer la quantitat de diòxid de carboni que absorbeixen i alliberen la vegetació terrestre i els oceans. Així mateix s’ha aconseguit mesurar la concentració de gas metà en diferents llocs i altures del planeta, que servirà per a valorar en un futur pròxim i amb molta precisió els efectes d’aquest gas. La concentració de partícules de carboni negre, resultat de les emissions dels motors Diessel i dels incendis, i el seu efecte en els núvols i les grans superfícies gelades, en les quals accelera el seu desglaç. També podrem conèixer amb una precisió mai abans aconseguida, el comportament i la mobilitat o transport de 90 tipus de gasos i partícules, distingir les emissions superficials de gasos d’efecte d’hivernacle (GEI) associades amb les activitats humanes, de les naturals i les seves variacions, imprescindible per a decidir actuacions contra el Canvi Climàtic.
El projecte HIPPO va començar la seva singladura en 2009, però les conclusions sobre les dades rebudes han anat arribant a poc a poc segons s’han anat investigant, i mostren una complexitat que la majoria d’ecologistes poc podíem imaginar.
En aquest article podríem explicar alguns resultats, com per exemple que l’ús massiu de fertilitzants nitrosos, segurament en el sud-est asiàtic, genera gasos d’òxid nitrós que contribueixen a aprimar la capa d’ozó; o que la contaminació per partícules de carboni negre, a la qual cosa vulgarment diem sutge, d’algunes zones habitades del planeta, són o poden ser produïdes a milers de quilòmetres de distància. No obstant això, hem triat el procediment més senzill, que és publicar els enllaços perquè el lector pugui informar-se directament, no per la nostra comoditat sinó perquè en aquest cas difícilment podem ja no sols superar-los sinó tan sols igualar-nos.

Com podran apreciar en aquests treballs, alguns resultats encara estan en període de recerca i serviran per a determinar la política mediambiental a seguir. Actualment sabem que el Diòxid de Carboni, el Metà i molts altres gasos, són els causants de l’escalfament global; no obstant això, no coneixem fins a quin punt la vegetació terrestre i marina poden absorbir-los i els efectes que els hi pot provocar, com un excés d’acidesa en l’aigua o directament el seu enverinament.
Per desgràcia no disposem d’experiència que ens pugui aportar una referència. El planeta mai havia experimentat una pujada tan ràpida i important de CO₂, i encara menys d’altres gasos gairebé inexistents en la naturalesa, que avui se sap que afecten l’escalfament global. Només podem deduir el que succeirà, ja que el nostre planeta només ha experimentat una oscil·lació de 170 ppm +/- en les etapes de glaciació, i un màxim aproximat de 280 ppm en les més càlides.

(*HIPPO, que significa HIAPER Pole to Pole Observations, està patrocinat per National Science Foundation (NSF), i està format per un conjunt de científics d’organitzacions de recerca dels EUA, entre els quals podem trobar el Centre Nacional de Recerca Atmosfèrica (NCAR), l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), la Universitat de Princeton, la d’Harvard i la de Miami i l’Institut Scripps d’Oceanografia.)

Sobre el Decret 427/2019, del 26 de Novembre

En vista del Decret 427/2019, del 26 de novembre, que modifica la normativa per a poder obtenir del descompte ECO en el preu dels peatges de les vies de titularitat de la Generalitat de Catalunya, Pirates Verds declara el següent:

És necessari apostar des de l’administració pública i els governs estatals i regionals per la mobilitat sostenible. La transició cap a un nou paradigma, on prevalgui l’electricitat -provinent de fonts renovables- és clau per a reduir l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. El canvi climàtic és una realitat, i polítiques i mesures com les de la Generalitat, que limiten la concessió de beneficis, ajudes o subvencions al PVP del vehicle (40.000€) i el desballestament d’un cotxe de més de 10 anys, són la trava més grossa que la tan necessària transició necessita.

No és qüestió de poder adquisitiu, sinó d’ecologisme, lògica i mercat. Ara com ara, els únics vehicles elèctrics que efectivament poden substituir fefaentment als de combustió interna parteixen d’un preu mitjà superior als 35.000€, la qual cosa limita la renovació de la flota a les classes baixes i mitjanes. És per això, que si els pocs incentius i ajudes que existeixen sempre estan condicionats a un preu màxim de venda, estarem dilatant MÉS i MÉS la transició de marres, i, per tant, evitant posar mesures que DE DEBÒ ens ajudin a lluitar contra el canvi climàtic.

Sobre el Green New Deal, 2a part

Eunice Newton Foote, científica i climatòloga, ja al 1856 va demostrar la relació del CO₂ amb l’escalfament global

Segons la Green European Foundation, s’estima que a Europa el Green New Deal podria costar entre 150.000 i 250.000 milions d’euros, creiem que anuals, amb el que s’aconseguiria reduir el 20% de les emissions de CO₂ a l’atmosfera, augmentant també l’eficiència energètica i les energies renovables. Bona part d’aquests diners seria destinat a la construcció, per a millorar o renovar tant els edificis com les infraestructures, a més de la construcció de sistemes per a la producció d’energia. Per descomptat, no podem considerar tot aquest capital, petit i insuficient per a resoldre el greu problema del canvi climàtic, com una mera despesa sinó com una inversió de rendiment immediat part d’ella, pel descens de la desocupació que representaria a més de l’estalvi energètic. La riquesa que generaria és inqüestionable, molta més que la inversió requerida. A això li hem de sumar la inversió privada, paralitzada actualment, que generaria riquesa afegida i d’elevada qualitat, ja que aquesta s’adapta al capital humà disponible, o en cas necessari ho crearia.
L’esquerra europea, no obstant això, proposa mesures més dràstiques i una major inversió, que podria quantificar-se entre els 250.000 i 350.000 milions d’euros a l’any. Aquests diners es dividirien en dos grups d’inversió, el de recerca i desenvolupament per a les empreses que produeixen tecnologia, i el de la implementació d’aquesta tecnologia. I serviria per a reduir la factura energètica en uns 300.000 milions d’euros, a més de generar exportacions per valor d’uns 25.000 milions d’euros en tecnologia neta, a part de la mateixa Green European Foundation, la creació de sis milions de llocs de treball i de la riquesa que li acompanya.

En els anys trenta, el govern nord-americà es va trobar amb una societat endeutada i amb poca liquiditat, però no així la hisenda pública, que va poder posar en marxa la màquina de fer bitllets. Ara ens trobem amb una societat molt endeutada, inclosa la banca i els mateixos governs. El deute dels estats que més poden aportar per a un possible Geen New Deal actualment és impagable, no obstant això, els diners existeixen i molts més dels que es necessiten, i estan circulant molt lentament i amb molta incertesa, en mans de fons de pensió, bancs i societats de crèdit a les quals ningú demana diners, i a un interès gairebé sempre negatiu. Depenent la ideologia de qui governi, aquests diners poden tornar a les mans dels estats, o legislant convenientment podent servir per a finançar àmpliament el Green New Deal. Per a aconseguir-ho només es necessita voluntat política, oblidant certes dependències econòmiques o parentius de classe.
I tal com el canvi climàtic no entén de colors polítics ni de banderes, tampoc té fronteres. La seva afectació i els problemes que comporta són planetaris, és a dir, que no val resoldre-ho només a Europa i els EUA, oblidant a la resta; com tampoc canviar els models productius del primer món, però no els de consum. El traspàs d’una economia consumista a una austera, d’una contaminant a una verda, actualment no pot fer-se només des dels governs sinó amb la complicitat i la col·laboració de les societats que els trien.

Fa un parell d’anys, quan en una ponència sobre ecologia i sostenibilitat ens van preguntar pel programa d’un partit, catalogat equivocadament com antisistema i anticapitalista, vam respondre que era perfecte, potser l’únic sostenible al 100%, el problema és que per a portar-lo a la pràctica sobrem 6.000 dels 7.500 milions que actualment poblem el planeta. I no és difícil demostrar-ho, de fet ho tenim enfront de nosaltres. James Lovelok, ara amb 100 anys recentment complerts, ens ho explica en el seu llibre “La venjança de la Terra”, el títol original de la qual és “The Revenge of Gaia”.
Un dels problemes més greus que tenim és com gestionar la globalització, és a dir aconseguir que els 6.000 milions que ara mateix estan fent cua per a entrar en el món consumista, ho facin d’una manera sostenible. I aquesta societat que està a l’espera, part d’ella ja irrompent en el consum, es manté gràcies al plàstic i manca de la capacitat de processar-lo; i es desplaça amb motors de desfet del primer món, que es desfà d’ells per contaminants, enviant-los al tercer món a través de programes d’ajuda.
Aquests 6.000 milions utilitzen el plàstic per a tot, des d’anar a buscar aigua, empaquetar i guardar els aliments de manera més o menys segura, per a calçar i per a vestir. De fet, si entrem a un habitatge del món en desenvolupament, trobarem més plàstic que en qualsevol del desenvolupat; i si passegem per qualsevol carrer, poble o camp de les zones menys desenvolupades, ho veurem en petits trossos de canonades trencades, bosses, ampolles, espardenyes i fins a roba, en una quantitat tant inimaginable com horrorosa i irreciclable. en quant al gasoil, qui no s’ha sorprès en trobar en aquests països, els vells autobusos, camions, taxis i fins maquines de ferrocarril i vaixells, que abans veia als carrers, vies fèrries, rius i ports europeus?
Actualment el planeta no pot oferir suficient matèria primera, per a ni tan sols donar satisfacció als aproximadament 1.500 milions d’éssers humans que han entrat en l’economia consumista. Per la qual cosa una de les primeres mesures que s’hauria de prendre, és reduir el nombre d’éssers humans que l’habitem amb una política d’austeritat reproductiva, almenys fins no descobrir o generar els recursos suficients sense sacrificar l’equilibri del planeta. El canvi climàtic és inevitable, així com la desaparició o extinció de bona part dels éssers humans; ara bé, el que Lovelok i la resta de científics sense por no expliquen és que està a les nostres mans decidir com fer-ho, és a dir com limitar i reduir el nombre d’éssers humans que avui poblem el planeta.

A Europa el problema és traslladar aquest canvi de paradigma econòmic i de desenvolupament a l’àmbit estatal, regional i fins i tot local.
Sense una unió fiscal i pressupostària real, és impossible que es donin les condicions perquè tots els països participin amb el mateix interès. I, d’haver-les, l’existència dels diferents bancs centrals es fa inútil, a més de contraproduent. És imprescindible centralitzar la recerca en una entitat supranacional, amb autoritat per a supervisar els diferents centres de recerca, siguin estatals, universitaris o privats, i per a administrar els recursos públics que puguin rebre. De la mateixa manera s’hauria de crear una altra per a l’energia, amb la mateixa autoritat sobre les empreses públiques i privades.
Recordem que la UE ja té un Comissari d’Energia i Clima, Arias Cañete, que curiosament és llicenciat en dret, sense cap estudi sobre economia o medi ambient, i amb interessos en empreses petrolieres.
A tot això seria necessari sumar-li la unificació de totes les regulacions sobre els mitjans de transport de persones i de mercaderies, i sobre la producció i reciclatge de productes industrials. Les d’urbanisme, turisme i totes les que puguin afectar l’estratègia política europea sobre el canvi climàtic.

Per desgràcia l’ésser humà tendeix a utilitzar mitjans sense entrar a valorar la seva capacitat de contaminació o el perjudici que poden causar a les generacions futures, amb la convicció que seran aquestes les que solucionaran el problema gràcies a unes hipotètiques noves tecnologies o a una perícia investigadora de la qual es manca en el moment. En poc temps haurem de gestionar el que els nostres avis van llançar al mar, quan ja sabien que aquest no podia absorbir-ho. Tones de residus radioactius, milions de tones d’armament farcit o arrebossat, dóna el mateix, de metalls pesats i material químic. Això sense comptar els milions de tones de vaixells, que la marina alemanya va enfonsar a l’Atlàntic, carregats amb el mateix armament. I a les portes d’esclatar aquesta bomba de rellotgeria, ens trobem que haurem de reconstruir els nostres parcs, crear una espessa xarxa de biodiversitat entre els camps de cultiu, repoblar enormes extensions actualment àrides, organitzar cossos de bombers fins i tot a Alaska, el nord del Canadà i Sibèria, ara mateix amb incendis descontrolats; crear una policia internacional del mar; i reconstruir ciutats senceres amb les normes marcades pel Green New Deal, quan ara mateix i a les nostres ciutats es construeix vulnerant l’actual reglamentació de la UE o el mateix sentit comú (amb només amb fer un volt per l’Hospitalet de Llobregat, la Calcuta europea, és suficient). Per descomptat, si no som capaços ni de donar ombra amb quatre arbres als nostres escolars, com podem exigir o pretendre que països com Etiòpia, Nigèria o el Brasil, obeeixin les directives del primer món?
En la situació política actual, la solució només pot arribar a través de la creació de grans plantes d’absorció dels gasos amb efecte d’hivernacle, tret que creguem en déus que miraculosament despertin la ment dels que només viuen de la immediatesa. I és la nostra responsabilitat i lliure decisió que aquestes plantes o nova indústria siguin de propietat d’ens supranacionals, externs a les grans corporacions que han propiciat la situació en la qual ens trobem, o que siguin elles les que, amb ajudes estatals i internacionals, i a través de la recerca finançada per tots, administrin aquesta indústria i puguin enriquir-se encara més.

Sobre El Green New Deal, 1a part

D’un temps ençà es parla molt del Green New Deal. Deixant de costat l’autoria del nom, podem dir que s’inspira en el famós i tant vilipendiat com celebrat New Deal, de Franklin Delano Roosevelt.
Cal recordar que un dels programes del New Deal va ser el “Civilian Conservation Corps”, (Cos Civil de Protecció Mediambiental), dedicat a la repoblació forestal per a combatre el Dust Bowl, provocat per la constant desertificació del Mitjà Oest nord-americà. Perquè ens donem una idea de la magnitud del programa, Roosevelt va aconseguir que s’aprovés el 31 de març de 1933, i l’1 de juliol de 1933 ja hi havia 1.463 camps de treball, amb 250.000 joves en atur, 25.000 adults, 28.000 veterans i 14.000 indis americans. La tasca d’organització i reclutament se li va encomanar a l’exèrcit, que posteriorment va saber aprofitar-la per a crear i entrenar en un temps rècord l’enorme i eficient exèrcit que va lluitar a Europa i el Pacífic.
Als EUA s’han anat creant algunes organitzacions inspirades en el “Civilian Conservation Corps”, però potser la més important és The Sea Ranger Service, radicada a Holanda, que en combinació amb el govern d’aquesta nació es dedica a protegir i recuperar els fons marins i el seu ecosistema.

El New Deal de Roosvelt no va canviar el sistema econòmic mundial, però sí que el va humanitzar i democratitzar des d’un sistema exclusivament capitalista, aconseguint que tota la societat es beneficiés d’ell, potenciant els drets i les llibertats de l’ésser humà. No podem dir que fos un èxit econòmic com a tal, de fet la plena ocupació no es va produir fins a l’entrada dels EUA en la Segona Guerra Mundial.
No sabem què hauria passat si Roosvelt hagués pogut desenvolupar el seu projecte sense els constants boicots i impediments per part del món empresarial, i les retallades i prohibicions de la Cort Suprema dels EUA, que limitava qualsevol projecte de protecció cap als treballadors o algunes de les inversions en infraestructures, que podien competir amb la classe empresarial. En 1939 l’economia encara no havia arribat al nivell dels anys 20, l’oposició dels cercles empresarials al New Deal i els seus intents d’obstaculitzar el procés, es va traduir en una caiguda de la inversió privada que la pública no va poder compensar.
L’exitós resultat de l’economia de guerra llançada en 1941, ens dóna a entendre que el New Deal hauria tret als EUA i gran part del món de la gran depressió.

Crear una economia de guerra no deixa de ser aixecar un país a través del seu material més important, l’humà, per a sobreviure per sobre de tot; i ara ens trobem davant una situació semblant, només que aquesta vegada ens ha de servir per a sobreviure com a societat i potser com a civilització.

El Green New Deal va néixer d’una proposta de Van Jones, exconseller Especial per a ocupacions verdes, empresa i innovació de Barack Obama, que va impulsar inversions verdes per tot el país, amb noves infraestructures, indústries i, sobretot, recerca; del Centre Europeu d’Energia; i ara de Alexandria Ocasio-Cortez entre molts altres.
Els fracassos i encerts del New Deal ens ensenyen com afrontar el nou desafiament, si realment podem i hem d’afrontar-lo.
Per descomptat, el primer problema que hem d’afrontar és el polític. Les societats nord-americana i europea no són les mateixes ara que en els anys trenta. Llavors a ningú se li ocorreria triar a uns polítics negacionistes o que viuen d’esquena a la ciència empírica; ara, no obstant això, podem trobar-nos amb una classe política dominant que nega la realitat. L’exemple el tenim ara mateix als EUA o Itàlia, però també a la porta de governar en molts altres llocs, com la mateixa Espanya (recordem al Partit Popular i el cosí de Rajoy).

Alexandria Ocasio-Cortez no és ni de bon tros en Roosvelt, no per les seves capacitats, que encara ha de demostrar, sinó perquè el segon va governar els EUA durant tres legislatures amb comoditat electoral, encara que amb gairebé tot l’aparell empresarial i els economistes de l’Escola Austríaca dels anys 30 en contra.

Friedrich Hayek i part de l’Escola Austríaca, van criticar durament al New Deal, curiosament referent al seu concepte de llibertat, que consideraven enganyosa. No obstant això, el llorejat Nobel va donar suport sense cap prejudici les dictadures xilena, portuguesa i argentina, i a l’Apertheid sud-africà, declarant: “La meva preferència personal s’inclina a una dictadura liberal i no a un govern democràtic, on tot liberalisme estigui absent”. Curiosament el liberalisme que defensaven aquestes dictadures no era real sinó igual de fals que el de Hayek i part de la nova Escola Austríaca (no confonguem a Hayek amb Ludwing von Mises, creador d’aquesta escola), ja que les seves legislacions econòmiques estaven dissenyades per a defensar a un reduït grup de persones, expulsant a la resta dels suposats beneficis liberals.

El Green New Deal tracta de crear gran quantitat d’ocupació de qualitat, fomentant una reindustrialització de característiques verdes. El nom esdevé per la seva gran semblança a la política del President Roosvelt, és a dir disposar d’una part del pressupost, en aquest cas nord-americà i europeu, per a la creació d’una gran xarxa de noves infraestructures. La revista Stern (també veure) estima que combatre el Canvi Climàtic ens pot costar l’1% del PIB anual, mentre que de no combatre’l aquest cost podria representar el 7%, i fins al 20% si afegim el cost humà per la pèrdua de salut i de biodiversitat. El Centre d’Estudis Re-Define valora la necessitat, només a Europa, en el 2% del PIB, que aconseguiria disminuir en un 30% l’emissió de gasos amb efecte d’hivernacle.
Per desgràcia l’ésser humà s’enfronta a un problema desconegut, no existeix experiència a una pujada dels gasos amb efecte d’hivernacle de l’actual magnitud, però el que sí que sabem és que els seus efectes no són immediats sinó que esdevindran durant els pròxims 30 anys. És a dir, que els efectes del que actualment ja està en l’atmosfera, aproximadament 430 Ppm de CO2, encara que ja els estiguem experimentant amb una pujada de 0,5° Celsius, l’efecte total l’apreciarem dins 30 anys, amb una pujada aproximada de 2,75°, I els 550 Ppm de CO2 previstos per al 2050 representarà una pujada de gairebé 4º. La pujada del nivell del mar és igual d’inevitable i podria ser entre un i dos metres, és a dir la desaparició dels grans deltes que alimenten a milers de milions d’éssers humans. La desaparició de les glaceres significarà una caiguda en la disponibilitat d’aigua dolça en molts llocs del planeta. El fred ja no retindrà l’aigua en les altes muntanyes, per la qual cosa lliscarà de manera torrencial en cas que no es redueixi la quantitat de pluja.
Aquestes previsions, al costat d’algunes més, són les més estudiades i segures. El que no podem és predir quantes espècies desapareixeran, en quins llocs plourà més o menys o fins a quin nivell el gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida col·lapsaran.

Ara bé, no oblidem que la previsió de 550 Ppm de CO2 per a l’any 2050 sembla o és inevitable. Els canvis necessaris per a frenar l’augment fins a aquesta xifra no són possibles, almenys a tan curt termini.
El desafiament no acaba, per tant, en com invertir, quines polítiques hem de seguir i d’on hem d’extreure la quantitat de diners per a desenvolupar el Green New Deal, sinó també com hem de gestionar, si és que podem fer-ho, la desaparició de milions d’hectàrees de cultiu per la pujada del nivell del mar, l’augment de la desertificació, l’extinció de nombroses espècies indispensables per a l’equilibri ecològic i el trasllat de centenars de milions de persones.

Dit això, no podem entendre ni compartir el resultat d’aquests estudis, que parlen de la necessitat d’invertir l’1 o el 2% del PIB, o de la previsible caiguda del 7% en cas de no afrontar els canvis. Ningú pot valorar el percentatge necessari amb un índex de base que depèn de factors tan diversos, com l’augment de preu dels aliments, del sòl, de l’especulació i a vegades de la crisi (es dóna la paradoxa que el Banc d’Espanya ha de pujar les seves expectatives de creixement gràcies a l’actual caiguda econòmica), però si de la riquesa real d’una societat.
El canvi de paradigma econòmic és tan inevitable com el mateix canvi climàtic, i serà conseqüència d’aquest. L’anomenarem Green New Deal o d’una altra manera, però no podem predir la direcció exacta que prendrà, que dependrà dels governs i dels grups de pressió d’una banda, i la conscienciació i la mobilització ciutadana. Un canvi de paradigma econòmic d’aquesta envergadura només pot donar-se amb un pacte polític i social en tots els països del planeta. I a partir d’unes majories cultes i socialment avançades. Per descomptat, no en un món governat per negacionistes de qualsevol signe polític.

El Plàstic i l’ésser humà

Imatge de RitaE, extreta de Pixabay

En els anys seixanta, molt més a principis dels setanta, va començar a despertar la consciència contra l’ús indiscriminat del plàstic, principalment als EUA. En aquest país el xoc cultural i generacional va arribar una mica abans que a la resta de les societats occidentals. L’alta burgesia considerava el plàstic com el material del futur, en el qual la societat industrial i consumista havia de confiar. Per a ella el plàstic havia de convertir-se en una eina exclusivament per a enriquir-se. No obstant això, per a la joventut més transgressora, la contrària a la guerra del Vietnam, on es podia trobar els primers ecologistes de la mà del moviment hippie, el plàstic era l’enemic a combatre, un material estrany al planeta, que ja llavors l’acusaven de ser cancerigen.
Cinquanta anys més tard, potser més, després de la primera revolució tecnològica, en part segurament gràcies al mateix plàstic, i en plena revolució digital, de les comunicacions i del comerç global, el plàstic s’ha convertit en el dilema més important de l’ésser humà.

El plàstic s’ha convertit en el problema més greu, després de la guerra, per a la supervivència de l’ésser humà. Podem escalfar el planeta i sobreviure canviant els hàbits de consum, fins i tot reduir el nostre número a causa de la previsible inundació de grans extensions de terra; però no podrem sobreviure amb la terra i el mar completament infectats de partícules de plàstic. Llavors ja no valdrà reduir les collites o pescar menys, sinó simplement no collir ni pescar. Actualment no existeix un racó del planeta, per deshabitat que estigui o salvatge que sigui, sense un tros de plàstic, sigui restes de canonades, de bosses o de pneumàtics. Enmig del desert, a l’Àrtic o l’Antàrtic, a l’Himàlaia o els Andes, podem trobar restes de plàstic.
Com ha arribat?
El vent, les marees o els mateixos éssers humans. Els ocells fabriquen els seus nius amb trossos de plàstic, els peixos moren després d’haver-ho ingerit. El plàstic s’ha convertit en el càncer que Norman Mailer, escriptor i activista, va vaticinar fa més de cinquanta anys, en aquells anys seixanta.

Per desgràcia estem molt lluny de deixar de consumir petroli. Actualment s’estan descobrint i obrint nous jaciments cada any, i si no s’obren més és per la falta de consum. Cada dia s’extreuen més de 70 milions de barrils, i no oblidem que el 6% d’aquest cru acaba convertit en plàstic. Prop del 80% del petroli es consumeix en el transport, en les calefaccions o produint electricitat; la resta serveix per a la indústria, sigui en forma de gas, pintures, cosmètics, asfalts o plàstics. No obstant això, només aquest 6% preocupa de manera important a l’ésser humà. La resta continua sent un greu problema que pot afectar la nostra supervivència, però no es veu ni es menja sense pretendre’l. Si no fem res, aviat la terra que conreem estarà infestada de partícules de plàstic, i el mar serà inhabitable per als peixos, els que mengem i els que no.

L’alta burgesia nord-americana dels seixanta no caminava molt desencaminada, encara que segurament no en el sentit que s’havia promès. El plàstic s’ha convertit en l’eina més perfecta per a envasar i transportar els aliments, a més dels centenars d’articles que les persones consumim anualment. L’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació (FAO), assegura que a Europa, gràcies a la utilització d’envasos, només es malgasta un 3% dels aliments, mentre que als països en desenvolupament, on l’ús d’envasos és pràcticament inexistent, es malgasta el 40% dels aliments. Òbviament la FAO no ha tingut en compte l’ús de frigorífics als països desenvolupats, difícils de trobar en un llogaret africà, hindú o fins i tot a l’interior de gran part de Sud-amèrica. No obstant això, és lògic suposar que els aliments es conserven millor ben envasats que a mercè de l’aire.

Els ecologistes solem queixar-nos de la quantitat d’envasos de plàstic que necessita un article fins a arribar al nostre consum. Un bombó no necessita anar embolicat sis vegades en plàstic, amb una o dues és suficient. La caixa pot ser de senzill cartó reciclat, l’embolcall del bombó i el seu suport, de paper. Reclamem, per tant, un ús més intel·ligent de l’envasament i un esforç per a sensibilitzar a la ciutadania sobre la importància de la reutilització, el consum i el reciclatge.
Però no hem d’oblidar que el plàstic és un dels materials amb més estabilitat molecular, es necessita poca energia per a la seva fabricació i modelat, es tinta amb facilitat i molta definició, pot ser opac o transparent, la seva baixa densitat i elevada resistència li permet infinitat d’usos. En el transport, per tant, estalvia energia i facilita el comerç internacional. Depenent els compostos afegits pot ser dur o flexible, i en principi és absolutament impermeable; es pot modelar amb totes les formes imaginables i és summament barat; és molt poc conductor de l’electricitat, cosa que ho converteix en el millor aïllant. És, de bon tros, el millor material per a fabricar teixits, des dels industrials d’alta resistència, fins als més suaus per a cobrir el cos humà, amb infinitat de textures que imiten els típics materials naturals. Pot dir-se que gràcies al plàstic, tots els éssers humans poden vestir-se sense necessitat de destruir la natura.
No obstant això, tampoc podem oblidar els problemes subjacents al seu ús i fabricació. És obvi que no podem convertir els nostres oceans, muntanyes o mines, en abocadors de plàstic, encara menys si parlem d’un material que pot reutilitzar-se moltes vegades. Seria ridícul, i de fet ho és, llançar al mar un producte que l’enverina, mentre se li podria donar una altra utilitat.
El plàstic, com el paper, té un límit de reciclatge, que segons els fabricants és de 4 o 5 vegades. Després cal eliminar-ho. I no oblidem que, encara que sòlid, no deixa de ser un combustible, de manera que la millor manera d’acabar amb ell és utilitzant-lo per a generar energia.
Actualment s’ha treballat per a donar-li usos molt més duradors, com la fabricació de mobles, vaixells i, fins tot, habitatges. Un dels més polèmics és el de les carreteres, oblidant que aquest plàstic acabarà dispersat per la natura convertit en microscòpics polímers, infectant la terra i els animals.
En qualsevol cas utilitzar altres productes per a suplir el plàstic, sense comptar l’excés de pes en el transport, comportaria un elevat augment del consum energètic, que actualment no podem valorar (cap font coincideix). Indubtablement això ens fa pensar que el plàstic no és el problema sinó els éssers humans, que hem de canviar la manera de veure aquest material, oblidar que és un enemic de la naturalesa sinó un aliat, sempre que sapiguem gestionar-ho.
Per a un químic convertir la majoria de plàstics en energia és el mateix que fer-ho amb qualsevol altre combustible extret del petroli. La diferència en aquest cas és simplement mecànica, és a dir preparar les centrals per a cremar plàstic en canvi de carbó.

Segons Cicloplast, a Espanya només es recicla el 21% del plàstic, una xifra completament ridícula si tenim en compte el seu consum. Del poc que es recicla el 26% es converteix en canonades, el 22% en làmines per a la posterior venda a productors d’envasos, cobertes, etc.; el 14% es destina per a la fabricació de peces (motors, frigorífics, automòbils, etc.); el 19% per a penjadors, bosses, etc.; el 14% s’utilitza com a combustible en les centrals tèrmiques. De la resta, el 65%, acaba en l’abocador, que és el mateix que dir enterrat una part i dispersat per la naturalesa altra. Aquestes xifres no contemplen la ingent quantitat que mariners, pescadors, agricultors o qualsevol persona sense un mínim d’empatia cap a la naturalesa, abandona al carrer, el camp o el mar.

Reus, on la natura és mobiliari urbà

Plaça de la Sang

(Aquesta publicació ha sigut escrita per l’Antonio Blasco, de Pirates Verds, per a Reusdigital.cat)

Mirant la història veiem que el paper de la natura en l’entorn urbà ha anat canviant amb el pas del temps. Les ciutats mediterrànies van créixer dins les muralles, on els ciutadans es refugiaven i tenien gairebé tot el que necessitaven. A mesura que la població va créixer, els nous barris van desplaçar els horts fora de les muralles, deixant en molts casos els fossars com a única “zona verda” en un entorn de carrerons estrets i amb poca llum.

A finals del XIX es produeix un gran canvi, quan empeses per la industrialització i les migracions que aquesta va causar, les ciutats superen les muralles, que en molts casos s’enderroquen i s’obren a horts i boscos. Les teories sanitàries de l’època recomanen espais oberts i naturals, llum i sol, i els eixamples són el reflex d’aquest nou urbanisme. Carrers molt més amples, arbrats, avingudes que connecten ciutat i camp. La historia de les ciutats al primer terç del segle XX és la història de l’obertura de les ciutats cap a la natura.

Aquest procés s’atura a casa nostra amb la guerra civil, conflicte que arruïna el país fins al punt que la planificació urbanística es torna inexistent, amb una població i administracions abocades a resoldre el dia a dia. La tendència s’agreuja amb les migracions dels anys 50 i 60. L’increment de població s’acumula en certes zones, construint nous barris on la preocupació pel medi ambient és inexistent. Hi ha casos de planificació, com el Barri Fortuny, on els edificis es construeixen respectant carrers arbrats i es pensen jardins comunitaris, però d’altres són construïts sense ordre, repetint d’alguna manera l’estructura anàrquica de les ciutats medievals, amb l’única diferència que els carrers són més amples per tal de permetre el pas d’automòbils, nous senyors dels carrers. Les places quan n’hi ha són places dures, barates de fer, barates de mantenir.

En les últimes dècades, no obstant, es fa evident que el destí de les ciutats és créixer, i que no ho poden fer deixant fora la natura com es va fer en èpoques pretèrites. Les càtedres i publicacions d’urbanisme han centrat en la sostenibilitat la major part dels seus estudis. Tanmateix, diferents publicacions mèdiques han anat analitzant la relació entre urbanisme i salut. Per exemple, un estudi de 2015, realitzat a Londres, descriu la correlació entre la distància entre els arbres al carrer i el nombre de depressions diagnosticades en la zona. Un altre analitza la relació entre dèficits d’atenció i rendiment escolar en relació a la mida de les zones verdes al barri. Un tercer es fixa en la correlació entre superfície arbrada, renda per càpita i malalties cardiovasculars. Podríem anar afegint exemples, però crec que ja queda clar la importància del disseny de les ciutats en relació als espais naturals.

És per això que les ciutats, cada cop més, incorporen jardins verticals i teulades enjardinades, i aprofiten les reformes realitzades (especialment als centres de les ciutats, on tradicionalment la vegetació és més escassa) per anar introduït espais de natura urbana. És un procés general, tant de ciutats petites com mitjanes, i és en el marc d’aquest procés general que cal analitzar les intervencions que s’han produït en la nostra ciutat. Pensant en les actuacions urbanístiques executades recentment podem analitzar quina és la visió que Reus i els seus gestors tenen de les necessitats dels reusencs en aquesta àrea. Mirem, per exemple, la darrera, la plaça de la Sang. El resultat de la intervenció ha estat altre cop una plaça dura. S’ha perdut l’oportunitat de vestir de verd aquest entorn. La vegetació introduïda s’ha limitat a uns testos de grans dimensions, amb unes plantes minses que delimiten l’espai dels vianants i els vehicles. Tanmateix, podrien haver-hi posat pilones o bancs per als vianants. Tant hi fa, perquè la funció de la vegetació és simplement decorativa, utilitarista. La plaça quedarà buida a l’estiu, perquè els minsos arbres no donaran prou ombra per la qual cosa ningú els guaidirà. La superfície emetrà calor que farà que els veïns hagin de tirar de climatització. La possibilitat d’incrementar la biodiversitat de la ciutat s’ha esvaït. Hem de dir, no obstant això, que aquesta manca de preocupació per la sostenibilitat real de la ciutat no és exclusiva del consistori actual. La reforma de la plaça del Baluard de l’any 2004 va dissenyar un espai molt semblant.

Els botiguers volen que els turistes vinguin de Salou a comprar, però de l’estació d’autobusos al centre, quantes zones ombrades hi ha? Es dissenyen carrils bici o rutes a peu, però qui s’hi atreveix a l’estiu? Només ens queda l’esperança que els futurs governs de la ciutat tinguin una major sensibilitat en aquest camp. De totes maneres, en el debat celebrat al Centre de Lectura sobre urbanisme a Reus la setmana passada, cap partit va parlar de zones verdes.

No pinta gens bé.

Gas, una inútil alternativa al gasoli

Aquests dies hem pogut analitzar dues notícies diferents sobre la utilització del gas natural, per a suplir els combustibles líquids i sòlids, si al que mostrarem se li pot dir notícia. D’una banda l’informe de la Federació Europea de Transport i Medi Ambient AISBL, una associació internacional en la qual participa Ecologistes en Acció. Per l’altre l’informe del Ministerio por la Transición Ecológica.
Si vostès comparen tots dos treballs, aviat descobriran que el de Transport and Environment detalla amb multitud de dades i explicacions la recerca realitzada, mentre que el del Ministeri, no només no detalla com ha arribat als seus resultats sinó que els mostra com una veritat absoluta, és a dir mitjançant un acte de fe, que en aquest cas podria ser suïcida per al planeta.

Indubtablement, l’informe del Ministeri arribarà a totes les empreses i mitjans del país, però no el de Transport and Environment que només arribarà a les associacions ecologistes o als activistes més inquiets. El nom del Ministeri ja ofereix la suficient confiança: Per a la Transició Ecològica, que mostra l’aparent voluntat de canviar el nostre model energètic.
El mal anomenat informe del Ministeri no mostra data ni qui l’ha redactat, el de Transport and Environment està datat aquest octubre i no només diu els qui l’han redactat sinó també qui l’ha revisat.
D’altra banda el més punyent és que, en principi, el Ministeri disposa de professionals i mitjans econòmics suficients que cobren bons sous per a desenvolupar un estudi, i no una mera declaració que sembla la còpia d’un informe de la indústria energètica. No obstant això, els grups ecologistes es nodreixen de petites donacions, generalment de persones amb no massa recursos, i de molts científics voluntaris, treballant possiblement a canvi de pocs diners o per la satisfacció del treball ben fet.

Però anem a les dades.
Un dels problemes més greus del gas natural és el seu elevat factor d’escalfament global. I no podem obviar que, la mitjana de gas metà que es perd durant el seu subministrament de gas fòssil és del 2,2%, una xifra gegantesca pel que comporta per a l’atmosfera. A aquest 2,2% li hem de sumar el que es perd durant les labors d’extracció, que pot ser molt major. L’efecte d’hivernacle del metà fòssil és 30 vegades superior al CO₂, i per desgràcia, està previst que les seves emissions augmentin considerablement, atès que els diferents Estats faciliten el seu ús.
L’eficiència energètica del metà en els motors de combustió, és molt similar a la de la resta de combustibles fòssils. En alguns casos el metà pot ser beneficiós, com en el transport de mercaderies terrestre; no obstant això, podem assegurar que el petit estalvi, al voltant del 7% d’emissions de CO₂, per l’ús de gas metà en els motors de combustió, queda superat o reduït a res si comptem les fugues de gas a l’exterior. Tal com explica el treball, els nous motors de gasoil igualen l’emissió de CO₂ amb els de gas, per la qual cosa aquest poc avantatge quedaria reduïda a zero, però amb l’afegit de les inevitables fuites de metà.
Per a finalitzar, la qual cosa aquest treball pretén explicar és que en totes les facetes en les quals el metà pot ser menys contaminant que la resta de combustibles fòssils, existeixen alternatives a llarg termini més barates i de ZERO emissions.

Preservació del Medi-ambient Urbà

Imatge de Nara Figueiredo

Tradicionalment el moviment ecologista ha concentrat els seus esforços en la preservació dels espais naturals, entenent-los com a espais en els quals l’impacte de l’home ha estat mínim. De totes maneres, la progressiva concentració de la població en espais urbans, i l’impacte de les ciutats i el seu disseny, tant en la salut dels seus habitants (de totes les espècies) com en els ecosistemes que les envolten, ha obligat en els últims anys a concentrar més esforços de preservació en els espais urbans. De fet, la dicotomia “espai urbà – naturalesa” va a poc a poc caient en desús, acceptant la necessitat de permeabilitzar les ciutats a fi que els espais naturals s’integrin en l’urbanisme. Això no obstant, campanyes com la promoguda per SEO Birdlife sota el nom “Ocells de Barri”, en la qual crida l’atenció sobre la progressiva desaparició d’espècies en altre temps tan comunes a les nostres ciutats, com el pardal o el falciot, fan evident que aquest procés no avança al ritme requerit.
Urgeix la re-definició de les ciutats còmodament atrinxerades després del seu parapet de “sostenibilitat”, definida simplement com a eslògan electoral i coartada pel seu “inevitable” progressiu creixement. Per a això és necessari tant una major conscienciació ciutadana com la implementació de normatives municipals que tinguin la preservació del medi ambient com un dels eixos principals d’aquestes. No és necessari inventar res. La literatura sobre com fer-ho existeix des de fa temps i es compendia en els manuals d’aplicació del “Local action for Diversity” aprovats després del Conveni sobre Diversitat Biològica que es va presentar en el Cim de la Terra de Rio 1992 i que s’ha compendiat en BiodiverCITIES: A handbook for municipal Biodiversity Management for Local Governments

A efectes pràctics, algunes de les propostes polítiques municipals a desenvolupar són:

1) Incorporació del “capital natural” en els comptes municipals, juntament amb polítiques orientades a reduir la petjada ecològica i incentivar la conservació de la biodiversitat i l’economia verda.

2) Planificació de l’expansió urbanística entenent el sòl com a recurs bàsic a conservar i recuperar; al mateix temps que empènyer normatives exigint la utilització de solucions basades en la naturalesa en el procés d’urbanització (teulades verdes, jardins verticals, paviments verds, drenatge sostenible…)

3) Polítiques de conservació de la fauna autòctona mitjançant la programació d’obres de manteniment i construcció en períodes adequats per a no interferir en els cicles biològics, així com el desenvolupament de normatives de rehabilitació i construcció d’edificis respectuoses amb la biodiversitat.

4) Priorització de superfícies verdes diversificades, amb varietats autòctones i un maneig limitat i adaptat a les condicions climatològiques de cada localitat, amb l’objectiu de mantenir zones, no només verdes, sinó també plenes de vida.

5) Identificació d’espècies i espais de major interès de conservació, per part de tècnics locals als quals donar prioritat i elaboració de polítiques actives que permetin la seva recuperació.

6) Impulsar l’educació i participació ciutadana en el desenvolupament de tota política mediambiental, a fi de teixir una xarxa interessis i complicitats en l’àmbit local que faciliti l’èxit de les diferents polítiques implementades.

ENERGIA I CREIXEMENT

Imatge de Burghard Mohren

El Síndic Major de Comptes de la Comunitat Valenciana, Vicent Cucarella Tormo, explica en un informe oficial que la transició energètica comportarà una disminució d’ús per habitant, que inevitablement reduirà el nivell de productivitat i per tant de consum al qual estem acostumats.
Per descomptat, val la pena llegir tot l’informe, però en l’àmbit del marc energètic i de les seves recomanacions, aconsellem la lectura de les pàgines 30 i 31, de les quals extraiem el següent resum:

“En l’actualitat hem de preparar-nos per a disminuir l’energia procedent dels combustibles fòssils ràpidament perquè és necessari per a atenuar el canvi climàtic i perquè aquests combustibles estan aconseguint el seu màxim ritme possible d’extracció. No obstant això, a diferència d’altres ocasions, amb la implantació d’un sistema alternatiu amb fonts d’energia renovable (amb menor taxa de retorn energètic) es pretén aconseguir al mateix temps que es redueixen les riques fonts energètiques anteriors. Això dificulta la implantació del nou sistema i a més condiciona el seu manteniment posterior i la seva reposició al final de la vida útil de cada element.
La conclusió de tot això és que la transició energètica i la lluita contra el canvi climàtic ens condueixen a una menor disponibilitat d’energia per habitant. Per tant, davant un escenari amb escassetat de recursos naturals i dificultats per a generar energia abundant, neta i barata, les economies veuran entorpit el seu creixement en termes de PIB, tenint en compte la relació directa existent entre el PIB mundial i el consum total d’energia. La falta de reacció a temps davant el repte plantejat pot desencadenar greus conseqüències socials, així com un notable trastorn de l’actual manera de vida occidental. Per tot això, l’actual transició energètica requereix ser acompanyada d’una transició social i sistèmica, d’una envergadura molt superior a les conegudes en altres ocasions, tal com adverteixen nombrosos i recents informes científics. Durant la transició ha de descartar-se l’objectiu de creixement econòmic i acostar-se cap a posicions compatibles amb l’estat estacionari en nivells menors als actuals, que respectin la capacitat de càrrega de la biosfera.”

Potser estem parlant d’un període de transició, necessari perquè irrompi una nova tecnologia capaç d’explotar correctament les energies netes. O potser el que hauríem de fer és anar pensant la manera de disminuir radicalment el nombre d’habitants, perquè ja no només és l’energia sinó també l’aigua i una llarga llista de matèries que consumim sense donar temps a que es puguin regenerar.
L’actual creixement poblacional, que per sort s’ha alentit, i segons les últimes estimacions és possible que en pocs decennis arribi a zero,
juntament a un augment de la qualitat de vida i, sobretot, de la capacitat de consum dels països asiàtics, no és suportable per a les actuals fonts d’energia, ni tan sols si acceleréssim al màxim la instal·lació de plantes d’energia renovable. Disminuir o frenar l’augment del consum, només és possible millorant radicalment l’aprofitament de l’energia, i això tampoc és factible, almenys a tan curt termini.
L’energia nuclear no és una opció, l’ésser humà no pot generar energia al preu d’enterrar en profundes mines, que gairebé mai asseguren un segellat a llarg termini, centenars de milers de tones de residus nuclears, amb una vida mitjana que oscil·la
dels 6.600 als 130.000 anys, depenent el tipus de residu generat. En qualsevol cas és inimaginable que unes poques generacions puguin hipotecar el futur de totes les que puguin arribar després de seu, i fins i tot el del mateix planeta. A més, l’energia nuclear és molt cara, tant que cap empresa vol construir noves plantes si no és amb els diners públics i a fons perdut, i encara menys fer-se càrrec del cost d’emmagatzemar i gestionar els residus durant milers d’anys. La solució podria trobar-se en centrals nuclears que funcionin amb els residus radioactius; no obstant això, les noves centrals nuclears trigarien molts anys a tenir un paper actiu en la generació d’energia. Els investigadors de la MIT ens van mostrar en el 2016 un no tan nou procediment, encara en estudi, per aprofitar tot el material nuclear, no només el 3%, que és el que ara mateix s’utilitza. El residu resultant, molt inferior en quantitat, només mantindria la seva activitat nociva durant 300 anys, una xifra igualment inassumible. Els científics russos de ROSATOM ja s’han avançat, segurament amb una tecnologia molt semblant però més funcional, construint una planta de reactor Brest-*OD-300 en el Siberian Chemical Combini; però més humils o assenyats, reconeixen que la càrrega de combustible començarà en el 2023 i es preveu que fins al 2026 no produirà energia per a ús comercial. Aquestes noves tecnologies encara estan en estudi, i tot que tinguessin èxit la nostra societat trigaria entre cinquanta i seixanta anys a construir les centrals per a produir una quantitat d’energia apreciable, però insuficient.

El senyor Vicent Cucarella, en poques paraules i molt encertadament, ens està exposant una realitat incontestable, ens hem de preparar per a decréixer econòmicament, principalment perquè el sistema que hem triat no ha tingut en compte el cost de reposició dels nostres productes, en primer lloc els energètics.
Significa això que viurem pitjor?
No si reordenem la nostra manera de consumir i de viure. No si aprenem a canviar els nostres hàbits de consum, sense necessitat de penalitzar-ho o d’eixamplar les diferències socials. No si aconseguim transformar l’estalvi de consum en riquesa, encara menys si no la monetaritzem. De fet les societats més consumistes ja estan experimentant un decreixement real, molt allunyat de l’anomenat PIB. La majoria dels seus individus ha perdut una part de la seva capacitat de consum, i les societats que no han sabut gestionar el repartiment de la riquesa, fins i tot en qualitat de vida.

 


 

Els Congressos i el seu efecte en el Canvi Climàtic

Conferència a Addis Abeba (Etiòpia)

Segons les dades del Spain Convention Bureau, a Espanya hi ha hagut prop de vint mil esdeveniments, amb una mitjana de cent cinquanta-dos assistents per reunió; és a dir més de tres milions de visitants, dels quals més d’un milió ha arribat de l’estranger per donar una xerrada de vint o trenta minuts, poques vegades més, en els quals han d’invertir una mitjana de dos dies i mig, més altre per al viatge d’anada i tornada.
Perquè vostès es facin una idea, durant el 2017 es van celebrar a Espanya quatre mil nou-cents vuitanta-sis congressos, amb un milió tres-cents mil participants, un 17,93% més que el 2016.
Com a exemple de la importància dels desplaçaments, que podríem ratllar d’inútils, l’última reunió de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, que es va celebrar a Las Palmas de Gran Canaria, amb autoritats i professionals del turisme de cinquanta-sis ciutats espanyoles, va mobilitzar a representants de cinquanta-cinc ciutats, que van haver de desplaçar-se amb avió més de dos mil quilòmetres de mitjana, quan es podria haver solucionat amb una simple videoconferència.
Barcelona és la ciutat que acull més congressos del món, la tercera si afegim jornades i conferències; però són els congressos els que mobilitzen més passatgers i amb major distància recorreguda.
Els sectors que mouen més passatgers són el sanitari i el de negocis, amb el 42% de visitants; no obstant això, en aquests últims anys ha augmentat considerablement el nombre de congressos i jornades dedicats a la preservació del medi ambient i contra el canvi climàtic. No deixa de ser paradoxal el fet que milers de professionals estiguin donant voltes per tot el planeta amb avió, la majoria de les vegades recorrent entre dos i deu mil quilòmetres, romanent dos dies i mig en una ciutat per parlar entre vint i trenta minuts a una audiència que atén la seva xerrada, mirant una exposició en una pantalla just damunt del ponent, sobre el terrible que és, pel medi ambient i el canvi climàtic, viatjar amb avió.

Els automòbils, pel seu nombre i utilització, són els principals emissors de CO₂ en el sector del transport. Però si revisem les emissions per quilòmetre recorregut i passatger, l’avió sobrepassa amb escreix qualsevol altre mitjà de transport.
Segons l’Agència Europea del Medi ambient, de la qual hem extret el següent gràfic, cada passatger que viatja amb avió és causant de l’emissió de 285 gr. de CO₂ per quilòmetre, mentre que amb tren solament 14.

El gràfic, no obstant això, no mostra el de vaixell. Si per a les seves vacances vostè escull l’opció d’un creuer, ha de saber que malgrat el meravellós i natural que és el mar, vostè està provocant l’emissió de, aproximadament, 245 gr. de CO₂ per cada quilòmetre de trajecte. És a dir, que està contribuint moltíssim al canvi climàtic del planeta, molt més que si viatja amb el seu cotxe, que consumeix de mitjana 104 gr., sempre que viatgi amb mig acompanyant (sabem que això és impossible, però és tal com s’han estudiat les mitjanes). Òbviament, com més passatgers viatgin amb vostè, menys grams de CO₂ tocarà per a cadascun d’ells.

Pel que fa a l’avió, l’emissió varia molt depenent de si el vol és de curta o de llarga distància (el gràfic tampoc ho contempla), així com de la capacitat de càrrega. Per exemple, un vol intern amb un avió de només 40 passatgers, representa més de 750 gr. de CO₂ per passatger i quilòmetre, una barbaritat com poden observar; en canvi un de llarga distància i 90 passatgers, consumeix els 285 abans indicat, que és molt més que qualsevol altre mitjà de transport.

A tots ens agrada viatjar, sobretot si una organització de renom, estatal o mundial, ens convida. Això pot significar grans beneficis pel nostre currículum, a part de la satisfacció personal i la possibilitat de poder establir relació amb altres col·legues o personatges molt interessants. No obstant això, actualment existeixen nombrosos mitjans tecnològics per donar a conèixer els nostres coneixements, la videoconferència és un d’ells. I no solament pel conferenciant sinó també per a l’oïdor, perquè pot asseure’s tranquil·lament en un moment relaxat, fins i tot a l’aula d’una universitat o un institut, prendre notes i aprendre molt millor. La videoconferència gravada ens permet aturar, retrocedir per corregir una nota o revisar una idea, descansar uns minuts i tornar a un altre moment. I, sobretot, contactar via telemàtica amb tots els participants, tant a ponents com a oïdors, exposant amb tranquil·litat la seva opinió sobre el tema que es tracta.
Un ponent que ofereix els seus serveis a través de videoconferència pot ser molt més atractiu per a l’espai organitzador, el cost és inferior i el seu valor afegit superior, encara més si en la presentació s’exposa el perquè del mitjà escollit, el respecte al medi ambient.

Fonts:
Environment Agency Austria
Agencia Europea de Medio Ambiente
Hosteltur
Ecombes

Com recuperar els nostres pobles

Quan ens desplacem amb cotxe per les nostres carreteres, ens contrista veure centenars de petites poblacions abandonades o, en el millor dels casos, mig abandonades, de vegades envoltades per grans extensions de cultius, però unes altres per erms deserts o coberts de pobre matoll i d’alguns arbres escampats. A les poblacions més afortunades es pot accedir mitjançant un petit desviament, sovint de terra i mal senyalitzat. Si visitem, per exemple, la que sembla ser una gran església de l’època plateresca o una ermita, ens sorprèn el silenci dels seus carrers, els reixats i portes tancades, fins i tot el gran portó de la mateixa església, amb les frontisses oxidades i tancat per un cadenat, i si sortim de l’automòbil, ens estranya no trobar una ànima. Sabem, això si, que el poble no està absolutament abandonat, almenys encara. Les cortines d’algunes cases, el fum de les seves xemeneies i el lladruc d’algun gos, nerviós per haver notat l’arribada del foraster, ho delata.

L’abandó dels nostres pobles possiblement té molt a veure amb la mecanització del camp, ajunto el vitalisme en augment de les capitals de comarca o de les poblacions que per la seva peculiaritat geogràfica s’han convertit en nusos de comunicació. I també l’actual sistema d’economia agrícola, que promou el monocultiu i la cria intensiva de bestiar, en canvi d’una agricultura de mosaic, molt més adaptada al medi ambient i a la biodiversitat del país.
El món agrícola no és aliè a les noves tecnologies i a la robotització, i segurament part de les ajudes per a la seva recuperació vagin destinades a això, per fer més productius la terra i el treball de l’agricultor. A causa d’això, la recuperació de l’agricultura de mosaic solament facilitarà en part la recuperació humana dels nostres pobles, i sense ella serà molt difícil que noves generacions d’agricultors i de ramaders s’assenteixen en ells.

Hem de trobar noves maneres de reviure els nostres petits pobles. I ens preguntem fins a quin punt es podria facilitar que els pensionistes sense cap dependència habitessin aquests pobles, almenys els que encara no han estat abandonats per complet.
Les cases i el terreny són barats, la rehabilitació de les mateixes no representaria un gran esforç econòmic, i serviria per reduir la desocupació en la construcció. La qualitat de vida dels nostres pensionistes augmentaria gràcies a facilitar-los les condicions necessàries per mantenir horts i corrals, que podrien ser comunitaris. Donada la grandària de les cases, podrien disposar d’habitacions de convidats, moblades i rehabilitades per ells mateixos o pels seus fills i néts, per a les seves visites.
Pràcticament tots els governs europeus busquen la manera de perllongar la nostra vida laboral, uns parlen de mantenir-la fins a 67 anys, mentre que uns altres ja proposen que arribi als 70, i tots coincideixen que el sistema de benestar pel que fa a les pensions no és sostenible. Deixant de costat aquesta més que dubtosa afirmació, provocada en qualsevol cas per un sistema econòmic i productiu que promou i defensa a la gran empresa, que és la que menys benefici real aporta a la societat, tan socialment com econòmicament, no hi ha dubte que en general els nostres pensionistes no solament gaudeixen de bona salut sinó també que la seva esperança de vida ha augmentat considerablement.
I tampoc podem acceptar tot d’una la ridícula excusa de l’augment de dependents, ja que si d’una banda ha augmentat el nombre dels nostres pensionistes, també ha disminuït, potser encara més, el nombre de nens i adolescents, és a dir els dependents en la seva primera etapa de vida i en període d’aprenentatge, que no cal ser molt llestos per veure que consumeixen més recursos que els nostres pensionistes.
Ens trobem, doncs, amb un augment de persones no productives en l’última fase de la seva vida, que actualment està entre els vint-i-cinc i els trenta anys, segurament més si ens atenim als avanços en la sanitat, al costat d’una disminució de les productives en general, i de les improductives en la primera fase de la seva vida; però també amb una revolució tecnològica i globalitzadora que ha reduït radicalment les hores de treball i augmentat la producció.
És a dir, que en un escenari en el qual cada dia serà més difícil trobar treball i que aquest necessitarà molta preparació tecnològica i de mobilitat, allargar la vida laboral com pretenen els nostres governs, com menys és una estupidesa. Però també ho és pretendre que els nostres joves tornin a aquests petits pobles mig deshabitats, en els quals poc futur laboral poden trobar i, encara menys, un salari digne que pugui satisfer la demanda d’una nova família.

La capacitat de treball dels nostres pensionistes és molt important, bastant més del que podem imaginar, i ben gestionada i dirigida per ells mateixos podria servir per revitalitzar aquestes petites poblacions i el seu entorn, generar un nou model de riquesa molt més amable per a la societat en general i respectuosa amb el medi ambient. A canvi d’un augment de la pensió, els nostres pensionistes podrien regentar i mantenir granges temàtiques, i parcs botànics amb les espècies pròpies del territori, tant per als nostres escolars com per a una societat urbana, cada dia més allunyada del mitjà rural. Regentar també petites cases rurals, tallers d’artesania, etc. Empreses i treballs que no generen el suficient benefici per mantenir una família, però que són indispensables per a la supervivència d’aquests pobles i de l’equilibri mediambiental del seu entorn, i per generar o recuperar unes fonts de riquesa que per petites que semblin, l’estalvi que pot representar a la societat pot ser molt important.

I tampoc podem oblidar que gràcies a la regeneració de les petites poblacions es crearien noves fonts de negoci i de treball, primer en serveis i més endavant es muntarien petites indústries al seu voltant per explotar els béns naturals recuperats, amb la possibilitat de crear una nova font de turisme rural més sa i diversificat que l’actual, amb noves reserves naturals que servirien per descongestionar les poques que avui tenim, i centres d’estudis de la naturalesa i per a la recuperació de les espècies autòctones.

Comunicat de Pirates Verds sobre el Pantà de Riudecanyes

Font Vikipedia

Des de Pirates Verds, havent seguit la polèmica suscitada els darrers mesos entorn del Pantà de Riudecanyes, i la discussió sobre la prevalença de drets entre la ciutat de Reus, els pagesos de la zona i els grups ecologistes, plantegem el present document per a fixar i fer pública la nostra posició al respecte.

1) Entenem els punts de vista, tant de la pagesia (dret a l’aigua en tant que input necessari per a la seva activitat econòmica), com de la ciutat de Reus (dret a l’aigua basada en la propietat del Pantà de Riudecanyes, de la que és accionista, emparant-se en la prioritat de l’ús de boca enfront d’altres usos) i la dels ecologistes (necessitat que l’aigua es mantingui dins els ecosistemes fluvials, a fi que aquests segueixin existint)
2) Entenem que la ciutat de Reus té altres possibles fonts de subministre d’aigua, tals com els pous en propietat i l’aigua del minitrasvasament de l’Ebre; i per tant l’argument plantejat de prevalença d’us és fal·laç, amagant solament un criteri econòmic.
3) Considerem que tant el manteniment del cabal ecològic del riu Siurana com el subministre d’aigua per l’agricultura local no disposen d’alternatives viables.

I per tant demanem que la ciutat de Reus renunciï en anys de sequera a extraure més metres cúbics de l’eix Siurana i Riudecanyes, al mateix temps que subscrivim el principi de seguretat hídrica, emmarcant-lo en l’obligació que té l’Estat de garantir als ciutadans el subministre d’elements bàsics per a la seva subsistència, com ara l’aigua, les fonts d’energia, l’alimentació i el sostre. En base en aquest principi instem al Govern de la Generalitat a estudiar la nacionalització del Pantà de Riudecanyes, de forma que es garanteixi que la gestió dels recursos públics es farà en interès dels ciutadans i no d’una minoria que fa negoci amb ells.

El Tomicus, oportunitat o plaga?

De Gyorgy Csoka, Hungary Forest Research Institute

Dies enrere rebem la notícia que estava remetent la plaga del petit coleòpter Tomicus, també anomenat corc del dels pins, en totes les comarques afectades del Mediterrani espanyol; però gens més lluny de la realitat. El bosc de pi mediterrani, el de pi atlàntic i l’abies balsamea, més conegut per avet de nadal, estan greument afectats pel Tomicus, aquest últim per haver-se convertit en plaga ja endèmica a Amèrica del Nord, com a conseqüència de l’escalfament global.
Que a Espanya la primavera estigui sent plujosa i fresca, no impedeix que en els últims cinquanta anys hagi disminuït el nivell de pluges i la quantitat d’aigua caiguda per metre quadrat, una tendència que ha augmentat en intensitat en els últims cinc anys. Per la qual cosa és lògic que els nostres boscos, que ja sofrien estrès hídric amb freqüència, estiguin sent atacats massivament pel corc dels pins.
El nostre planeta ha passat per molts canvis en la seva història, en els quals la majoria de les espècies han pogut adaptar-se gràcies al treball evolutiu de desenes o centenars de milers d’anys; no obstant això, el canvi que ara mateix estem vivint és d’una intensitat tal que encara no podem valorar el seu resultat, i a una velocitat que farà impossible la necessària adaptació.

Aquest escarabat ataca diversos tipus de pi, entre ells el pinyoner, el més abundant del Llevant espanyol. Es caracteritza per perforar l’escorça creant galeries que tallen el subministrament de saba a les fulles, provocant gairebé sempre la mort de l’arbre.
El Tomicus és un insecte que viu en gairebé tot l’hemisferi nord, proliferant principalment en el Mediterrani, en zones on hi ha grans extensions de pins. Gran part de la seva vida la passa a l’interior de l’arbre, per la qual cosa els seus depredadors, els ocells insectívors del bosc, com l’estiverol o el ferreret; i els rèptils com les sargantanes i els llangardaixos, en un bosc frondós tenen poques possibilitats de caçar-ho. De fet el seu principal enemic és el mateix arbre atacat, que tapona amb la seva resina els orificis pels quals ha entrat, asfixiant a l’insecte i a les seves possibles larves.

L’escarabat passa d’un arbre a un altre no sense certa dificultat i amb bastant risc, per la qual cosa la separació dels arbres dificulta la seva proliferació en augmentar considerablement l’èxit dels seus depredadors. Colonitza principalment el peu dels arbres malalts o baix estrès per la sequera, per la qual cosa podria considerar-se un bon agent per a l’equilibri ecològic; a més facilita la introducció dels arbres caiguts o morts al mantell orgànic del bosc, destruint la seva fusta en convertir-la en pols o en crear milers de galeries en el seu interior, accelerant la seva destrucció. El Tomicus percep, segurament per l’olor, el pi malalt o pràcticament moribund, per colonitzar-ho amb total impunitat a causa de la incapacitat d’aquest para taponar els orificis amb resina.
Els pins greument afectats per la sequera envien aire en canvi de saba a les fulles, la qual cosa produeix l’efecte de cavitació i la inevitable mort de l’arbre. El Tómicus no és, per tant, el causant de la seva mort sinó el que l’accelera.

En atacar als arbres malalts, aquest coleòpter facilita el clarejat de la pineda i, per tant, la generació o recuperació del típic bosc i sotabosc mediterrani, creant amb això les condicions òptimes per facilitar la seva pròpia caça.
En els anys 80 i 90, es va fer un gran esforç de repoblació dels nostres boscos, de vegades simplement de creació, ja que actualment podem trobar frondosos boscos de pi en llocs que ningú recorda que haguessin existit. Gràcies a aquest esforç podem gaudir de paisatges boscosos amb arbres de vint a quaranta anys, que a més són grans embornals de CO2, no obstant això, aquestes belles pinedes manquen en molts casos de la naturalitat del bosc mediterrani, de diferents espècies esquitxades de petits clars, com a alzines, sureres, arboços i molts altres, al costat de multitud de matoll compost per brucs, ginestes, farigoles, etc. Difícilment uns pins espaiats per tanta riquesa d’espècies, que a més mantenen el mantell humit, podria sofrir l’estrès climàtic a no ser a costa d’una terrible sequera o per estar en un espai molt rocós, sense possibilitat de crear la suficient arrel.
Aquest tipus de flora facilita, a més, la implantació i supervivència de nombrosos ocells, rèptils, ofidis i petits mamífers, molts d’ells depredadors naturals del Tomicus, mentre que en un bosc de tan sols pins solament podrien sobreviure unes poques espècies.

Cada espècie, sigui matoll o arbre, té les seves preferències segons la composició del sòl, el pendent o l’orientació del vessant en cas de parlar de la muntanya. Una etapa de sequera, com la soferta en els dos anys anteriors a l’actual, pot afectar més intensament al vessant sud que a la nord, molt més si el mantell de la primera és més fi o rocós, i més encara si el pendent no permet la retenció de l’aigua de pluja, per la qual cosa el lògic és que aquest costat es trobi menys poblat d’arbrat o sigui atacat amb més facilitat pel corc dels pins.

Llavors, com podem evitar la gran mortaldat que assola les nostres pinedes?
No es tracta d’eliminar els insectes que els afecten, com el Tomicus o la processionària, que per cert sempre han conviscut amb ells, sinó facilitar un ecosistema més variat i adequat al terreny i l’orografia, amb més ocells insectívors, més llangardaixos, sargantanes i petits mamífers, amb un mantell més ric en nutrients i humitat; sense oblidar, un cop més, que l’ésser humà és també part d’aquest ecosistema. L’ésser humà ha viscut i crescut amb les pinedes, podant-les per aprofitar la seva fusta. Al contrari del que creiem, la poda dels nostres boscos, és a dir l’aprofitament de la seva biomassa, no altera ni adultera l’ecosistema sinó que és part d’ell. I aquestes branques mortes, mig caigudes que ja ningú aprofita, són el millor niu del Tomicus i el combustible de gairebé tots els incendis de l’estiu.

El llop en el seu hàbitat

Fa temps vam publicar l’ara ja molt conegut vídeo de Sustainable Human sobre la recuperació del llop al parc nacional de Yellowstone, que explicava fins a quin punt la tornada d’aquest animal, que en principi passa desapercebut i sense arribar a sobrepassar un cert nombre d’exemplars, reduït en relació a la resta d’espècies del parc, pot canviar el paisatge o, millor, recuperar l’original.
És indubtable que no és el mateix
Yellowstone, on l’afectació de l’ésser humà és pràcticament inexistent, que uns espais explotats pel mateix, encara que salvaguardant el medi ambient com és el cas d’Astúries, amb sis espais naturals declarats per la Unesco com a Reserves de la Biosfera, i la Reserva Integral de Muniellos a l’interior d’un d’ells.
El llop i l’ésser humà són part del sistema que regula la natura perquè són part d’ella. Tot el que la integra és necessari per a la seva supervivència, sigui animal, vegetal o mineral; no obstant això, en certs sistemes uns animals i vegetals poden considerar-se més necessaris que uns altres. En aquest cas parlarem del llop, per ser un dels principals depredadors per mantenir l’equilibri; però sense oblidar el que per a nosaltres és el més important, l’ésser humà i també la seva correlació amb l’anterior.

Astúries és una de les regions espanyoles amb més llops d’Espanya pels quilòmetres quadrats que té, per la qual cosa, també una de les que més discutits són. Per entendre la situació hem d’introduir-nos en la geografia asturiana, molt semblant a la Càntabra, però amb menys habitants per quilòmetre quadrat.
Astúries té prop d’1.034.000 habitants, 97,14 per Km2, molts menys si calculem l’abrupte del territori, dels quals més de 700.000 viuen en el triangle format pels vèrtexs de Mieres, Gijón i Avilés. La resta de la població, unes 300.000 persones, viu molt dispersa en una regió abrupta i de grans proporcions, concentrada a més en petites poblacions envoltades de grans extensions de bosc i de matoll, moltes vegades inaccessible per a l’ésser humà. Aquestes grans zones abruptes i inaccessibles són, sens dubte, el territori per on
campa tant el llop com l’ós, els grans depredadors finalistes, indispensables per a la conservació d’aquest meravellós ecosistema.
Al voltant de les poblacions i en zones molt més obertes, en prats i en les riberes dels rius, el rei i gran depredador és l’ésser humà. En aquestes zones viu, conrea i
pastura el seu bestiar. Per arribar a elles necessita senders i pistes que travessen i trossegen la terra del llop i de l’ós.
L’ésser humà ha poblat el nord d’Espanya des d’almenys fa 100.000 anys. I encara que les seves restes es trobin dissemina
des per infinitat de coves, el més probable és que també habités en els cims i les valls, en les riberes dels rius, i en colònies properes a la costa, prop de la desembocadura d’aquests. Fora de les coves és molt difícil sinó impossible que es conservin restes dels seus assentaments, per la constant i ràpida erosió del terreny.

Molts moviments ecologistes tracten a l’ésser humà com un intrús de l’ecosistema, i per descomptat ho és quan no sap interaccionar-se amb ell, però en qualsevol cas és part i ho ha estat sempre. L’ésser humà ha conreat, caçat, pescat i pasturat des de fa molts milers d’anys. Per arribar als seus poblats necessitava construir camins i travessar rius, aprofitant segurament els passos dels centenars d’animals salvatges, que amb la seva intuïció i multitud de trepitjades, els construïen en els millors llocs. L’ésser humà va haver de crear grans clars en el bosc per guardar i alimentar el seu bestiar, va haver d’esbrossar el bosc de ribera per arribar als rius i amb la poda aconseguir combustible de ràpid ús i aliment per al seu bestiar. Per a això l’ésser humà va haver de desplaçar a altres espècies que indubtablement competien amb ell els mateixos espais i béns de consum. I, no ens enganyem, actualment encara seguim formant part d’ell, en condicionar-ho, sofrir-ho i gaudir-ho.
En tota la serralada càntabra i àstur podem trobar fòssils de restes de mamuts i de grans remugants. La girafa i els seus ancestres havien proliferat en tota la península, també elefants i molts altres animals que en els seus ecosistemes poden els arbres i esbrossen el sotabosc, principalment en la ribera dels rius i llacs. I tal com ara està passant a
l’Àfrica, la irrupció de l’ésser humà va forçar l’extinció d’aquests animals desplaçant-los a zones on a poc a poc es van extingint.

Al contrari del que molts grups ecologistes pensen, la desaparició de l’ésser humà d’algunes zones no facilitarà un augment de la riquesa de l’ecosistema, potser si al principi i molt visualment, en desaparèixer pistes i augmentar considerablement la vegetació, en el punt de cobrir els rius i rierols fins a fer-los desaparèixer de la vista.
Què podem aconseguir amb això?
La desaparició de l’ésser humà en l’ecosistema de la serralada, al costat de l’abandó de les petites explotacions de cultiu i de pasturatge, ja està canviant la relació entre les poblacions animals i vegetals; així per exemple l’abandó del cultiu de cereals ha suposat la gairebé total desaparició de les perdius o de les llebres. La desaparició de la ramaderia caprina està provocant l’augment de les zones boscoses, amb una disminució importantíssima de les àrees mixtes de pastures i de matoll; la falta d’intervenció en els rius, pèrdues d’estacada de reg i l’abandó de la poda del bosc de ribera, ha fet al riu molt més ombrívol i amb menys matèria orgànica, per la qual cosa la població
truitera i la rata d’aigua ibèrica han disminuït substancialment. A més els seus depredadors naturals també han augmentat, com la garsa, la llúdria i el cormorà. L’abandó de la caça dels mustèlids, com la mostela o el teixó, que fins fa poc eren molt benvolguts per la seva pell, ha provocat una important disminució de galls fer, antigament tan fàcils de veure per als excursionistes.
Al moment que eliminem un animal, vegetal o mineral, l’equilibri de l’ecosistema es trenca i trontolla. I si aquest animal és el que més incidia sobre ell, en aquest cas l’ésser humà, que amb la seva invasió havia desplaçat les espècies que feien la seva mateixa funció, l’ecosistema pot entrar en fallida.

Aquest article estava destinat al llop asturià, i l’important de la seva defensa; no obstant això, a mesura que avançàvem en el seu estudi, hem descobert que no solament té molt a veure la seva interacció amb l’ésser humà, amb les seves pastures, el turisme i la cinegètica, sinó que tampoc podem centrar-nos en una sola regió, La situació i supervivència del llop a Astúries té molt a veure amb la de Zamora, de Galícia o de Cantàbria.

D’un temps a aquesta part estem vivint una brutal ofensiva contra el llop, que curiosament se centra en els llocs on menys afectació té. Si ens centrem a Astúries i estudiem el mapa del llop en aquesta regió, descobrim que, excepte en alguns llocs molt concrets i especialment abruptes, el nombre de llops per zones és molt reduït; no obstant això, la seva afectació és severa o sembla ser-ho, potser per la falta d’ajudes o l’excessiu zel de l’administració, que amb prou feines cobreix les possibles destrosses que causa, i quan ho fa és tard i malament.
El llop és com qualsevol altre animal, per al seu desenvolupament i la seva salut necessita viatjar i creuar-se genèticament amb altres famílies, és a dir evitar la consanguinitat. Per això quan en tota una comarca comptabilitzem dos o tres llops no és cap bona notícia, aquests llops no tenen cap al·licient per abandonar-la i, per tant, de creuar-se amb uns altres de la seva espècie.
El llop pot arribar a viure quinze anys amb certa comoditat, no obstant això, actualment és difícil trobar animals adults de més de cinc anys, sent els més comuns de tres anys. És evident que amb aquesta curta edat és molt difícil que un llop es desplaci més enllà del seu territori de naixement. Mantenir els seus hàbits de caça també és molt important. El llop, com
tot animal, tendeix a buscar el seu aliment amb el menor risc possible, i, per descomptat, caçar una ovella en un tancat ple d’elles és molt menys arriscat que enfrontar-se a una família de senglars o córrer darrere d’una cabra salvatge. El llop necessita caçar, no collir, que és el que fa en els tancats, per la qual cosa el ramader ha de guardar els seus animals en tancats molt ben construïts i defensats. Un llop preferirà arriscar-se a la muntanya abans d’enfrontar-se a una sòlida i electrificada tanca, i a un parell de mastins. I és evident que el ramader, principal beneficiari de la presència del llop encara que no ho percebi, no té per què assumir el cost.

Els atacs del llop afecten greument a l’economia dels ramaders, no obstant això, si expliquem el nombre d’aquests atacs en relació a la quantitat de bestiar, no podem tractar-ho com un greu problema. La solució no passa per eliminar un animal tan necessari sinó gestionar el problema amb diligència i bona col·laboració.
Ningú coneix el nombre de llops que hi ha a Espanya, algunes estimacions oficials parlen d’entre 2.500 i 3.000 exemplars. La realitat és ben diferent si calculem els llops que anualment són caçats pel que fa a la seva capacitat reproductiva. Segons les estimacions d’alguns professionals independents, com Carlos Soria i Marta Cruz Flores, que no compten dues o tres vegades la mateixa ventrada i no les multipliquen per set exemplars sinó per cinc, que és la xifra més comuna, el seu nombre no passaria dels 1.200 animals, això sent molt generosos. Perquè ens fem una idea de la situació del llop, l’any passat, es a dir el 2017, va ser exterminada l’última rajada que quedava a Euskadi, mentre que en algunes comarques de Castella, l’administració, juntament amb els ramaders, es vanen d’haver aconseguit “zones lliures de llop”, com per exemple Vitigudino. En unes altres els naturalistes que intenten censar de manera independent el nombre de llops, com fa poc va succeir en la serra de Colobra, són amenaçats pels guardes amb sancions. El mateix any es va comptabilitzar la mort per cacera o atropellament la sorprenent quantitat de 618 llops, als quals cal sumar els que moren per malaltia o accident natural. Per contra, a Itàlia, on es comença a discutir el problema, es calcula que hi ha entre 1.500 i 2.000 cànids. Itàlia és molt més petita que Espanya i està més poblada. La densitat poblacional espanyola és de 92,11 habitants per Km2, mentre que a Itàlia és de 201,3. Els llops pràcticament es troben als Apenins (entre 1.400 i 1.700), la superfície total dels quals és semblant a la de Cantàbria i Astúries. Sens dubte els italians han sabut gestionar molt millor el tema del llop, des de la seva administració fins als seus propis ramaders.


En 1969 el famós inventor i naturalista James Lovelok, juntament amb la biòloga Lynn Margulis, explicaven en la Hipòtesi de Gaia
, que a l’ésser humà només li quedaven dos camins si volia sobreviure, respectar la naturalesa i adaptar-se a ella o convertir-se en el seu jardiner; i és evident que l’últim és el més car i difícil, tant que per la seva enorme complexitat potser sigui impossible.

No podem obviar que l’ésser humà és el gran deconstructor de la realitat de la natura. L’ésser humà pretén, després de la transformació patida pel seu interès, recuperar-la en gran manera o preservar el que encara no ha estat alterat, sense acabar d’acceptar que és impossible. Un paratge sense alterar, pràcticament deshabitat, amb reixats i guardes que ho vigilen, no deixa de ser un territori aïllat artificialment. Al seu voltant, en paratges necessaris per mantenir l’equilibri i la renovació genètica de les espècies que habiten al parc natural, l’ésser humà ha creat el seu propi ecosistema, potser satisfactori per tranquil·litzar la seva inquietud, però que afecta decisivament al que tracta com a natural i salvatge.

Anàlisi polític de l’actualitat Agrícola i una proposta Pirata

L’agricultura és una font irreemplaçable d’aliments. Aquests poden obtenir-se bé de proximitat o pel contrari poden fer-se arribar d’explotacions situades a llarga distància. Igualment podem optar per adquirir productes de petits productors en agricultura de mosaic o de grans explotacions en monocultiu. La decisió és individual de cada consumidor i és una decisió política.
El paper de les administracions és garantir que aquesta decisió política es pren amb coneixement de les seves conseqüències, tant en l’àmbit econòmic com a social i ecològic. Així mateix, ha de garantir una correcta competència entre els dos tipus d’agricultura, assegurant l’entorn econòmic que permet corregir els desequilibris que en una economia de mercat afavoreixen a aquells que obtenen un menor cost de producció a força d’ignorar les externalitats negatives.

La progressiva mecanització de l’agricultura comporta una major concentració de l’activitat. El dia d’avui el 3% de les explotacions agràries concentren el 50% de la terra conreada a Europa, amb el que això implica per a la pèrdua de la diversitat d’aliments, l’ocupació, els recursos naturals i, fins i tot, els paisatges del mitjà agrícola. De la mateixa manera, la progressiva desaparició de la pagesia en devaluar-se el valor de la seva mà d’obra enfront de la rendibilitat de la maquinària, aboca a molts pobles a desaparèixer, creant erms i concentrant la població al voltant d’unes ciutats cada vegada més allunyades del mitjà rural i, per tant, més desconeixedores de la realitat de la pagesia, així com de les externalitats i conseqüències de la seva elecció en la compra d’aliments.
Finalment, el creixement d’aquestes ciutats posa pressió sobre les terres circumdants a aquestes, la qual cosa porta a moltes administracions a veure aquestes terres com una reserva de creixement, que en el seu moment seran qualificades d’urbanes amb el consegüent increment de preu d’aquestes. Aquest procés d’especulació allunya també als agricultors d’aquestes, ja que l’especulació valora les terres en funció del seu possible valor futur i no en funció de la rendibilitat que l’explotació agrícola de les mateixes pot generar.

OBJECTIUS DE LES POLÍTIQUES PUBLIQUES EN RELACIÓ A l’AGRICULTURA

Els gestors polítics han de garantir, amb les seves decisions, que la ciutadania disposi de tota la informació rellevant a l’hora de prendre les seves decisions. Per a això s’ha d’assegurar, apart d’altres coses, l’existència de fonts d’alimentació de proximitat, un major contacte entre la població rural i la urbana, i un fàcil accés de les produccions agràries als mercats urbans. Això ha de fer-se mitjançant polítiques a llarg termini, que tinguin com a objectiu mantenir en actiu terres agrícoles, assegurar les condicions perquè les mateixes siguin rendibles i controlar la densitat urbana mitjançant pulmons verds destinats a l’agricultura.
Les polítiques públiques agràries poden discriminar positivament o negativament. Entre les primeres estaria la d’afavorir les pràctiques que tenen un menor impacte mediambiental o un major impacte social. La discriminació negativa consistiria a fer tributar les pràctiques contràries, arribant òbviament a prohibir algunes.

Entre les polítiques públiques a promoure estan:

  1. Millorar la transparència del mercat, tant el que fa referència a les possibilitats d’adquisició de terres ermes, com d’explotacions ja en actiu que manquin de relleu generacional, intentant evitar l’excessiva concentració de terres en poques mans.

  2. Facilitar la successió en la titularitat de les explotacions agrícoles tant a escala fiscal (eliminant imposats de successions o transmissions si es contínua l’activitat) com a formatiu (promovent l’educació professional). Així mateix, ha de promoure’s un règim favorable al lloguer d’aquelles finques els propietaris de les quals no desitgen continuar l’activitat agrícola.

  3. Desenvolupar agències públiques destinades a l’assessorament i finançament dels nous agricultors. La progressiva mecanització (ja fins i tot robotització) està deixant obsolets molts dels principis pels quals s’ha regit l’agricultura en les últimes dècades. Adaptar-se a les noves tecnologies suposa una inversió que no sempre està a l’abast de l’agricultor.

  4. Corregir l’especulació que estan sofrint les terres agrícoles situades entorn de nuclis urbans, mitjançant un impost sobre terres ermes, la compra de terres per part de les administracions públiques, i l’elaboració de plans urbans que identifiquin les parcel·les agrícoles com a pulmons verds, i que garanteixin la conservació d’aquestes.

  5. Facilitar l’elaboració de productes alimentaris en les mateixes explotacions, tant mitjançant la promoció de la figura de l’artesà alimentari, amb unes exigències d’elaboració proporcionades a la seva grandària, com la promoció dels segells de qualitat corresponents.

  6. Promoure la comercialització dels productes agrícoles de proximitat en menjadors comunitaris dependents de les administracions, la celebració de mercats exclusius i facilitar la venda directa. Així mateix, educar en la consciència tant de la importància d’una alimentació “sana” com de l’impacte mediambiental i social de l’agricultura de proximitat.

  7. Crear camins públics per facilitar el senderisme i la visita de les explotacions situades als voltants dels nuclis urbans

    (*) En cas de petites explotacions familiars

La Posidònia, un bé que hem de defendre

La posidònia és una de les plantes que més oxigen allibera a l’atmosfera, al voltant de 20 litres per metre quadrat de prat. Les prades de posidònia són, podríem dir, el component ecològic més important del mar mediterrani. Al voltant de les seves tiges i fulles sobreviuen els alevins d’innombrables espècies. També fa de barrera natural contra l’erosió de la costa i de les platges, i és un gran productor de biomassa. La posidònia viu en tota la costa mediterrània, entre un i trenta metres de profunditat, fins a quaranta si l’aigua és molt clara, per la qual cosa en alguns casos els seus prats poden arribar a moltes milles de la costa, albergant una riquesa inigualable i molt necessària per al manteniment del clima i de la riquesa piscícola.
Per desgràcia la posidònia està en regressió en tot el mediterrani, principalment per culpa de la pesquera d’arrossegament, que no respecta els límits legals; i del fondeig de vaixells d’esbarjo, que ancoren sense miraments, arrencant les tiges i destrossant les arrels de plantes mil·lenàries.

Els esculls artificials de formigó esmorteirien la pressió turística, cada vegada major, sobre els ancoratges naturals; la seva implantació augmentaria el creixement poblacional de nombroses espècies amenaçades i tornarien les desplaçades. I si s’instal·len de manera estratègica en les prades de posidònia, a més d’impedir la pesca il·legal d’arrossegament, poden facilitar el seu creixement i estudi. Aquests blocs de formes diverses podrien ser apilats de manera acurada per formar coves i elevades parets, simulant la naturalitat de les roques, també servirien com a punt d’ancoratge amb boia.
Perquè aquest sistema sigui efectiu es precisa vigilància i molt esforç didàctic. Les embarcacions d’esbarjo necessitaran permisos d’amarratge, que tindran uns pocs dies de vigència per deixar pas a altres usuaris. És imprescindible que aquests usuaris es respectin entre si i ho facin amb l’entorn per no danyar-ho, així com ser capaços de cridar l’atenció o denunciar, d’arribar al cas, als qui no respectin les normes.

Tots els anys, entre tardor i hivern, el mar arrossega milers de tones de fulles de posidònia que han conclòs el seu cicle vital. Antigament aquest material servia per alimentar el bestiar i d’aïllant entre el canyís i les teules en les cobertes de les cases; també s’utilitzava per fabricar tova en les poblacions costaneres, on es conreava poc cereal. Els vaixells mercants la utilitzaven com a palla perquè les mercaderies delicades, de vidre generalment (alga dels vidriaires) no es deterioressin durant el viatge; i en contenir gran quantitat de iode, els mateixos mariners guarien les seves ferides amb una mescla d’alcohol i alga picada.