Els Plàstics, IQOXE, la Petroquímica de Tarragona i el seu futur

Els humans com a usuaris del planeta consumim els seus recursos, els que el planeta crea o regenera i malauradament altres que perd permanentment. Entre aquests estan els hidrocarburs, que un cop consumits es transformen en elements químics que es dispersen per la natura, la qual els recicla, uns de manera immediata o ràpida i altres de manera molt més lenta (entre cent i dos mil anys). Entre aquests últims trobem el que habitualment anomenem plàstic, encara que no hauria de ser així o es podria evitar.
Nosaltres, com bons estalviadors i gestionadors dels hidrocarburs, hem après a treure profit de tots els seus derivats. Els gasos, els dissolvents, la gasolina, el gasoil i l’asfalt, són consumits i tractats de manera que acaben desapareixent a la natura, descompostos en altre
s elements que, tal com hem explicat, la natura pot assimilar amb els anys, encara que fins que això arriba, els pateix i en surt greument perjudicada. Però malauradament no parlem de tots els derivats, n’hi ha un en particular que no es dissipa en forma de gasos ni en altres elements, el plàstic.
Es calcula que aquest any 2020 el món consumirà més de 100 milions de barrils de petroli al dia, que és el mateix que 5.840 milions de m
3 a l’any, és a dir 730 litres per habitant; i 500 milions de tones de plàstic, aproximadament 67 kg. per habitant i any. Analitzeu vosaltres mateixos la quantitat de plàstic que cadascun de nosaltres consumim diàriament, sigui directa o indirectament. I aquest plàstic, fora d’un miserable 9% que es recicla, s’acumula dia rere dia, any rere any, arreu del planeta, al fons del mar o en la seva superfície; o bé a terra en forma de grans, petits o minúsculs trossets que no podem veure (de menys de 5 mm. fins a nanopartícules de menys de 0,1 micròmetres), que entren dins la cadena tròfica de tots els animals del planeta. El problema és enorme, d’unes dimensions que no podem valorar, ja que la quantitat augmenta any rere any contaminant els llocs i els aliments més impensables, com la sal que consumim.

Aquesta imatge s’ha creat modificant una imatge lliure disponible al web: http://d-maps.com/carte.php?num_car=2190&lang=es. Via: Nature.com

La llet, els ous, el peix o qualsevol tipus de carn, són portadors de nanopartícules de plàstic que afecten el nostre cos. Encara no sabem com el plàstic pot afectar els nostres cultius, però sí que on s’ha trobat altera la conducta de les llombrius i disminueix el seu número i pes, per la qual cosa necessàriament també ha d’afectar a la cadena de material orgànic que serveix com aliment de les plantes.
De fet, segons un treball de la Universitat de Newcastle, ara mateix els éssers humans ingereixen una mitjana de 5 grams de plàstic setmanalment, l’equivalent a una targeta de crèdit. Dins de trenta anys seran 10 grams, més de mig quilo en un any.
Una de les solucions més recurrents i inútils és exportar el problema al tercer món, que en part ja ho ha deixat de ser. És a dir, carregar un vaixell amb contenidors
plens de plàstic i enviar-ho al primer país que sembla procliu a «reciclar-ho», fins ara asiàtic i a partir d’ara segurament africà, perquè els asiàtics ja no el volen i ens estan tornant el material sense pagar ni tan sols les despeses del transport.
Doncs no, no fem gaire ni donem cap exemple, quan només el 0,04% del Mediterrani està protegit. En menys de 70 anys ha perdut el 41% dels seus mamífers i el 34% dels seus peixos; el 40% de la posidònia ha desaparegut i més de 150.000 tones de cru s’aboquen anualment a aquest mar, i també més del 95% dels seus residus són plàstic.
Per descomptat, el canvi climàtic, tot i ser un problema gravíssim no es pot comparar amb el que tenim enfront, que afecta, cada cop de manera més intensa, la nostra alimentació i la de tots els animals del planeta. No obstant això, no podem obviar que sense petroli no només no hi hauria canvi climàtic sinó tampoc plàstic.

Minuts abans de les set de la tarda del 13 de gener, es va escoltar una forta explosió seguida d’una gran flamarada visible a molts kilòmetres de distància, provinent de les instal·lacions de l’empresa IQOXE, dedicada a la producció i emmagatzematge d’òxid d’etilè. A la seva web l’empresa explica amb gran detall per a què serveix l’òxid d’etilè, i hi detalla que és l’única empresa espanyola que es dedica a la seva producció. Després de llegir-la entenem que molta de la seva clientela veurà alterada la seva producció, principalment la de detergents, plàstic i espuma de poliuretà, a banda d’altres aplicacions. El que l’empresa no explica són els efectes que directament pot produir.
Una placa de metall incandescent, de dos metres d’ample per un de llarg i aproximadament 800 kg, va volar entre dos i tres kilòmetres fins a entrar per
la finestra d’un pis, ensorrar el terra i matar al veí de la planta inferior. Aquest succés ens pot donar una idea de la intensitat de la deflagració i del que podria haver passat. S’ha de tindre en compte també que quasi no feia vent, cosa bastant inusual a la zona. D’haver passat dies abans, el foc es podria haver-hi estès a moltes altres plantes de processament i als dipòsits de Repsol.
A 200 metres de la planta incendiada hi ha una planta de processament d’etilè; a uns altres 200 i a 100 de l’última, una fàbrica i magatzem d’explosius; a 50 una fàbrica de polietilens; a 400 una productora de propilè, i a 600 els tancs de combustible de Repsol;
i pel mig podem trobar fàbriques de polímers, de productes químics, etc. És a dir, tots a una quarta part o menys d’on va arribar la placa de metall incandescent.
Fins ara i en relació amb aquest accident hem estat parlant de la seguretat, de la qual cre
iem que no cal incidir més, perquè qualsevol persona amb un dit de front pot veure que el quadre geogràfic format per Tarragona, la Canonja, Vila-seca i Salou, és una bomba de rellotgeria, que malgrat la desgràcia que ha passat se’l pot considerar afortunat.
Explicat amb molta senzillesa, l’etilè ni i quatre d’hidrogen, i prové quasi absolutament de la destil·lació del petroli. L’òxid d’etilè és simplement la mateixa estructura molecular amb un àtom d’oxigen, afegit mitjançant catalitzadors.
L’òxid d’etilè malmet l’ADN, per la qual cosa és un potent cancerigen del qual vivim envoltats, ja que s’utilitza com insecticida, fumigador de conreus i esterilitzador. També provoca alteracions al sistema reproductiu i al respiratori, afecta l’aparell reproductor, als ronyons i les glàndules que segreguen adrenalina. Es creu que provoca avortaments i mutacions a les cèl·lules germinals.

El passat 15 de desembre es va donar per clausurat el famós COP25, que havia de servir per donar un veritable tomb a la carbonització del planeta. Malauradament l’únic acord que es va signar va ser un document de bones intencions, perquè els principals generadors de gasos hivernacle es van negar a anar més enllà.
Per què?
Doncs perquè, fora dels EUA, que és una societat negacionista, la resta va trobar a faltar la solidaritat dels més rics i va mostrar la seva desconfiança, producte dels anteriors incompliments dels països més rics. És a dir, la Xina, l’Índia, Rússia, Sud-àfrica i alguns països asiàtics han dit que estaven d’acord sobre el mercat del carboni,
sempre i quan en el càlcul es tingués en compte la justícia climàtica i que un percentatge de les transaccions es destinés per mitigar els efectes a les regions més afectades. I és que s’ha de ser beneit per creure’s que es volia arribar a un acord, quan els grans protagonistes i patrocinadors del COP25 eren les empreses més contaminants d’Espanya, amb el negoci basat en la indústria del carboni. Endesa, Iberdrola o la mateixa Volkswagen, la firma que ha estat venent cotxes amb els comptadors de CO2 trucats i la que més es nega a abandonar el gasoil.

Si volem que el pròxim COP26, que es farà a Glasgow, tingui un mínim d’èxit, els països consumidors, aquests que pretenien un acord força ambiciós i prometen reduccions radicals, hauran de donar exemple i demostrar que ells no només ho fan sinó que estan donant els passos per desenvolupar una indústria alternativa i amb elevada plusvàlua. Curiosament el mateix que va demanar la Greta Thunberg als governs dels països rics, que al ser els que havien provocat el desastre, també havien de ser els primers a fer el pas i no excusar-se rere legalismes per esquivar la seva responsabilitat.
Per posar un exemple que defineix el doble discurs de certs països, no està de més recordar que IQOXE va fer una ampliació per augmentar un 100% la seva producció el 2017, poc més de dos anys abans de l’explosió, precisament quan la UE feia temps que plantejava un canvi de model energètic i
quan el president Obama va declarar que els EUA l’havia de liderar. Això demostra la poca disposició que tenen els que més parlen i exigeixen, de fer front a les seves responsabilitats i promeses.

Ara ens trobem amb Europa abanderant la lluita contra el canvi climàtic i la completa descarbonització. De fet el passat 21 de gener el govern espanyol va declarar l’Estat d’Emergència Climàtica. Això representa que pel 2040 més del 85% de l’energia que consumim sigui renovable, i el 100% pel 2050. És a dir, que el petroli desaparegui de les nostres vides, almenys pel que respecta com a combustible; per la qual cosa ja no s’hauria de poder utilitzar cap mena de plàstic, a menys que aconseguim exportar el no reciclable, cosa impossible per les lleis internacionals, ja que forçosament s’hauria d’eliminar a les centrals tèrmiques, enterrant-lo o abocant-lo al mar.
Per altre
banda ens trobem amb una petroquímica, la de Tarragona, que és la més gran del sud d’Europa, amb serioses mancances de seguretat i que, com hem pogut comprovar, bàsicament serveix per produir derivats del petroli, combustibles o per fabricar tot allò que pel ciutadà normal és plàstic, des del PET, fins al PVC, passant per l’escuma de Poliuretà.
Dins la gran desgràcia que ha comportat l’explosió de la planta d’IQOXE, tres morts i vuit ferits, a més de danys materials a uns quants edificis de les dues ciutats més properes, Els
Pirates Verds creiem que tant el govern central com l’autonòmic haurien d’aprofitar aquesta situació per forçar un canvi a tota la indústria establerta a la zona. I és que si IQOXE perd l’autorització per tornar a produir òxid d’etilè, probablement unes quantes empreses de la mateixa zona també hauran de reconduir les seves produccions per la manca d’aquesta matèria prima. Estem segurs que els nostres polítics, investigadors i administradors, trobaran la manera de transformar la indústria del plàstic en una més respectuosa amb el medi ambient, que crearan cultius per suplir el plàstic i plantes industrials d’aprofitament dels residus que haurem de recuperar del mar i de la mateixa terra.
A
Espanya actualment només es recicla el 30% dels residus que generem. En aquest tema, com en molts altres, estem a la cua d’Europa, però el pitjor és que tampoc estem segurs que això sigui cert. Moltes grans superfícies i envasadores asseguren, tal com els obliga la llei, que recuperen o reciclen molts dels envasos que venen, però tenim l’evidència que no és veritat. Tampoc estem segurs que les concessionàries gestionin correctament els residus, tal com els obliguen els contractes. Hem pogut veure, tan personalment com pel testimoni de veïns, com a un mercat de l’Hospitalet no es fa la recollida selectiva, el que fa pensar que a la planta de recepció també es podria fer els ulls grossos, tal com no fa gaire es va descobrir a Barcelona per part de la mateixa concessionària.
Els residus resultants del reciclatge del vidre a Madrid, la capital d’un estat que pretén ser modern i a la avantguarda d’Europa, ara mateix s’est
an abandonant a Ajalvir en forma de grans muntanyes, malmetent espais que podrien ser de gran riquesa ecològica. I gran part dels residus generats a aquesta mateixa ciutat s’estan dipositant, tal com es feia a mitjans del passat segle, a un abocador d’Alcalá de Henares, una ciutat veïna, que no només no el tanquen sinó que l’estan ampliant. Al nostre país la indústria del reciclatge i l’administració de l’economia circular tenen molta capacitat de creixement i de creació d’ocupació, i el que és més, serveixen per no malmetre la més important i que encara no hem sabut aprofitar-la, la del paisatge i la recuperació de la terra, els aqüífers i el mar.
No concretem més perquè els Pirates creiem en la participació ciutadana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *