Canvi Climàtic i CO2 (tercera part)

Fa dos anys vam publicar un treball en dues parts, que ens mostrava la situació actual de l’atmosfera i dels nivells de gasos d’efecte d’hivernacle. En aquell moment i gràcies a les extraccions de gel a Groenlàndia, s’havia pogut analitzar la temperatura mitjana i els nivells de carboni en l’atmosfera dels últims 800.000 anys. Ara ja disposem dels resultats dels últims 3 milions i és possible que aviat coneguem fins als 5 milions d’anys.

Aquí podem veure una animació de la corba de Keeling que inclou l’últim mesurament del 2019 i ens mostra el nou rècord de 415 ppm de diòxid de carboni observats al maig d’aquest any, en l’Observatori Mauna Loa a Hawaii.

Són molt interessants els gràfics que mostren tres prediccions de la mateixa Universitat Sant Diego, cadascuna d’elles segons el grau de resposta de l’ésser humà. Les diferents corbes depenen també de la resistència d’absorció dels dos embornals de CO₂, la terra i la mar. Fins ara s’ha comprovat que l’atmosfera absorbeix el 57% del CO₂.

I segons un estudi realitzat per Nicolas Gruber i el seu equip, del centre ETH de Zurich, i publicat en Science.

La resta d’estudis i gràfics que podríem publicar respecte a la corba de Keeling, només servirien per a repetir l’explicat en la primera part d’aquest article, publicada el 19/11/2017. La situació no sols no ha canviat sinó que reafirma les nostres prediccions sobre la irreversibilitat del canvi climàtic.

Ara, no obstant això, gràcies a HIPPO* disposem de noves dades sobre el comportament dels gasos amb efecte hivernacle en tot el seu conjunt, amb mesuraments d’una precisió que mai s’havia aconseguit a diferents altures, des dels 100 metres de la superfície terrestre, fins als 14.000, i de pol a pol, mesurant els valors tant a l’hivern com a l’estiu, a més de la informació obtinguda satelitalment. Per la qual cosa ara podrem conèixer la quantitat de diòxid de carboni que absorbeixen i alliberen la vegetació terrestre i els oceans. Així mateix s’ha aconseguit mesurar la concentració de gas metà en diferents llocs i altures del planeta, que servirà per a valorar en un futur pròxim i amb molta precisió els efectes d’aquest gas. La concentració de partícules de carboni negre, resultat de les emissions dels motors Diessel i dels incendis, i el seu efecte en els núvols i les grans superfícies gelades, en les quals accelera el seu desglaç. També podrem conèixer amb una precisió mai abans aconseguida, el comportament i la mobilitat o transport de 90 tipus de gasos i partícules, distingir les emissions superficials de gasos d’efecte d’hivernacle (GEI) associades amb les activitats humanes, de les naturals i les seves variacions, imprescindible per a decidir actuacions contra el Canvi Climàtic.
El projecte HIPPO va començar la seva singladura en 2009, però les conclusions sobre les dades rebudes han anat arribant a poc a poc segons s’han anat investigant, i mostren una complexitat que la majoria d’ecologistes poc podíem imaginar.
En aquest article podríem explicar alguns resultats, com per exemple que l’ús massiu de fertilitzants nitrosos, segurament en el sud-est asiàtic, genera gasos d’òxid nitrós que contribueixen a aprimar la capa d’ozó; o que la contaminació per partícules de carboni negre, a la qual cosa vulgarment diem sutge, d’algunes zones habitades del planeta, són o poden ser produïdes a milers de quilòmetres de distància. No obstant això, hem triat el procediment més senzill, que és publicar els enllaços perquè el lector pugui informar-se directament, no per la nostra comoditat sinó perquè en aquest cas difícilment podem ja no sols superar-los sinó tan sols igualar-nos.

Com podran apreciar en aquests treballs, alguns resultats encara estan en període de recerca i serviran per a determinar la política mediambiental a seguir. Actualment sabem que el Diòxid de Carboni, el Metà i molts altres gasos, són els causants de l’escalfament global; no obstant això, no coneixem fins a quin punt la vegetació terrestre i marina poden absorbir-los i els efectes que els hi pot provocar, com un excés d’acidesa en l’aigua o directament el seu enverinament.
Per desgràcia no disposem d’experiència que ens pugui aportar una referència. El planeta mai havia experimentat una pujada tan ràpida i important de CO₂, i encara menys d’altres gasos gairebé inexistents en la naturalesa, que avui se sap que afecten l’escalfament global. Només podem deduir el que succeirà, ja que el nostre planeta només ha experimentat una oscil·lació de 170 ppm +/- en les etapes de glaciació, i un màxim aproximat de 280 ppm en les més càlides.

(*HIPPO, que significa HIAPER Pole to Pole Observations, està patrocinat per National Science Foundation (NSF), i està format per un conjunt de científics d’organitzacions de recerca dels EUA, entre els quals podem trobar el Centre Nacional de Recerca Atmosfèrica (NCAR), l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), la Universitat de Princeton, la d’Harvard i la de Miami i l’Institut Scripps d’Oceanografia.)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *