Sobre el Green New Deal, 2a part

Eunice Newton Foote, científica i climatòloga, ja al 1856 va demostrar la relació del CO₂ amb l’escalfament global

Segons la Green European Foundation, s’estima que a Europa el Green New Deal podria costar entre 150.000 i 250.000 milions d’euros, creiem que anuals, amb el que s’aconseguiria reduir el 20% de les emissions de CO₂ a l’atmosfera, augmentant també l’eficiència energètica i les energies renovables. Bona part d’aquests diners seria destinat a la construcció, per a millorar o renovar tant els edificis com les infraestructures, a més de la construcció de sistemes per a la producció d’energia. Per descomptat, no podem considerar tot aquest capital, petit i insuficient per a resoldre el greu problema del canvi climàtic, com una mera despesa sinó com una inversió de rendiment immediat part d’ella, pel descens de la desocupació que representaria a més de l’estalvi energètic. La riquesa que generaria és inqüestionable, molta més que la inversió requerida. A això li hem de sumar la inversió privada, paralitzada actualment, que generaria riquesa afegida i d’elevada qualitat, ja que aquesta s’adapta al capital humà disponible, o en cas necessari ho crearia.
L’esquerra europea, no obstant això, proposa mesures més dràstiques i una major inversió, que podria quantificar-se entre els 250.000 i 350.000 milions d’euros a l’any. Aquests diners es dividirien en dos grups d’inversió, el de recerca i desenvolupament per a les empreses que produeixen tecnologia, i el de la implementació d’aquesta tecnologia. I serviria per a reduir la factura energètica en uns 300.000 milions d’euros, a més de generar exportacions per valor d’uns 25.000 milions d’euros en tecnologia neta, a part de la mateixa Green European Foundation, la creació de sis milions de llocs de treball i de la riquesa que li acompanya.

En els anys trenta, el govern nord-americà es va trobar amb una societat endeutada i amb poca liquiditat, però no així la hisenda pública, que va poder posar en marxa la màquina de fer bitllets. Ara ens trobem amb una societat molt endeutada, inclosa la banca i els mateixos governs. El deute dels estats que més poden aportar per a un possible Geen New Deal actualment és impagable, no obstant això, els diners existeixen i molts més dels que es necessiten, i estan circulant molt lentament i amb molta incertesa, en mans de fons de pensió, bancs i societats de crèdit a les quals ningú demana diners, i a un interès gairebé sempre negatiu. Depenent la ideologia de qui governi, aquests diners poden tornar a les mans dels estats, o legislant convenientment podent servir per a finançar àmpliament el Green New Deal. Per a aconseguir-ho només es necessita voluntat política, oblidant certes dependències econòmiques o parentius de classe.
I tal com el canvi climàtic no entén de colors polítics ni de banderes, tampoc té fronteres. La seva afectació i els problemes que comporta són planetaris, és a dir, que no val resoldre-ho només a Europa i els EUA, oblidant a la resta; com tampoc canviar els models productius del primer món, però no els de consum. El traspàs d’una economia consumista a una austera, d’una contaminant a una verda, actualment no pot fer-se només des dels governs sinó amb la complicitat i la col·laboració de les societats que els trien.

Fa un parell d’anys, quan en una ponència sobre ecologia i sostenibilitat ens van preguntar pel programa d’un partit, catalogat equivocadament com antisistema i anticapitalista, vam respondre que era perfecte, potser l’únic sostenible al 100%, el problema és que per a portar-lo a la pràctica sobrem 6.000 dels 7.500 milions que actualment poblem el planeta. I no és difícil demostrar-ho, de fet ho tenim enfront de nosaltres. James Lovelok, ara amb 100 anys recentment complerts, ens ho explica en el seu llibre “La venjança de la Terra”, el títol original de la qual és “The Revenge of Gaia”.
Un dels problemes més greus que tenim és com gestionar la globalització, és a dir aconseguir que els 6.000 milions que ara mateix estan fent cua per a entrar en el món consumista, ho facin d’una manera sostenible. I aquesta societat que està a l’espera, part d’ella ja irrompent en el consum, es manté gràcies al plàstic i manca de la capacitat de processar-lo; i es desplaça amb motors de desfet del primer món, que es desfà d’ells per contaminants, enviant-los al tercer món a través de programes d’ajuda.
Aquests 6.000 milions utilitzen el plàstic per a tot, des d’anar a buscar aigua, empaquetar i guardar els aliments de manera més o menys segura, per a calçar i per a vestir. De fet, si entrem a un habitatge del món en desenvolupament, trobarem més plàstic que en qualsevol del desenvolupat; i si passegem per qualsevol carrer, poble o camp de les zones menys desenvolupades, ho veurem en petits trossos de canonades trencades, bosses, ampolles, espardenyes i fins a roba, en una quantitat tant inimaginable com horrorosa i irreciclable. en quant al gasoil, qui no s’ha sorprès en trobar en aquests països, els vells autobusos, camions, taxis i fins maquines de ferrocarril i vaixells, que abans veia als carrers, vies fèrries, rius i ports europeus?
Actualment el planeta no pot oferir suficient matèria primera, per a ni tan sols donar satisfacció als aproximadament 1.500 milions d’éssers humans que han entrat en l’economia consumista. Per la qual cosa una de les primeres mesures que s’hauria de prendre, és reduir el nombre d’éssers humans que l’habitem amb una política d’austeritat reproductiva, almenys fins no descobrir o generar els recursos suficients sense sacrificar l’equilibri del planeta. El canvi climàtic és inevitable, així com la desaparició o extinció de bona part dels éssers humans; ara bé, el que Lovelok i la resta de científics sense por no expliquen és que està a les nostres mans decidir com fer-ho, és a dir com limitar i reduir el nombre d’éssers humans que avui poblem el planeta.

A Europa el problema és traslladar aquest canvi de paradigma econòmic i de desenvolupament a l’àmbit estatal, regional i fins i tot local.
Sense una unió fiscal i pressupostària real, és impossible que es donin les condicions perquè tots els països participin amb el mateix interès. I, d’haver-les, l’existència dels diferents bancs centrals es fa inútil, a més de contraproduent. És imprescindible centralitzar la recerca en una entitat supranacional, amb autoritat per a supervisar els diferents centres de recerca, siguin estatals, universitaris o privats, i per a administrar els recursos públics que puguin rebre. De la mateixa manera s’hauria de crear una altra per a l’energia, amb la mateixa autoritat sobre les empreses públiques i privades.
Recordem que la UE ja té un Comissari d’Energia i Clima, Arias Cañete, que curiosament és llicenciat en dret, sense cap estudi sobre economia o medi ambient, i amb interessos en empreses petrolieres.
A tot això seria necessari sumar-li la unificació de totes les regulacions sobre els mitjans de transport de persones i de mercaderies, i sobre la producció i reciclatge de productes industrials. Les d’urbanisme, turisme i totes les que puguin afectar l’estratègia política europea sobre el canvi climàtic.

Per desgràcia l’ésser humà tendeix a utilitzar mitjans sense entrar a valorar la seva capacitat de contaminació o el perjudici que poden causar a les generacions futures, amb la convicció que seran aquestes les que solucionaran el problema gràcies a unes hipotètiques noves tecnologies o a una perícia investigadora de la qual es manca en el moment. En poc temps haurem de gestionar el que els nostres avis van llançar al mar, quan ja sabien que aquest no podia absorbir-ho. Tones de residus radioactius, milions de tones d’armament farcit o arrebossat, dóna el mateix, de metalls pesats i material químic. Això sense comptar els milions de tones de vaixells, que la marina alemanya va enfonsar a l’Atlàntic, carregats amb el mateix armament. I a les portes d’esclatar aquesta bomba de rellotgeria, ens trobem que haurem de reconstruir els nostres parcs, crear una espessa xarxa de biodiversitat entre els camps de cultiu, repoblar enormes extensions actualment àrides, organitzar cossos de bombers fins i tot a Alaska, el nord del Canadà i Sibèria, ara mateix amb incendis descontrolats; crear una policia internacional del mar; i reconstruir ciutats senceres amb les normes marcades pel Green New Deal, quan ara mateix i a les nostres ciutats es construeix vulnerant l’actual reglamentació de la UE o el mateix sentit comú (amb només amb fer un volt per l’Hospitalet de Llobregat, la Calcuta europea, és suficient). Per descomptat, si no som capaços ni de donar ombra amb quatre arbres als nostres escolars, com podem exigir o pretendre que països com Etiòpia, Nigèria o el Brasil, obeeixin les directives del primer món?
En la situació política actual, la solució només pot arribar a través de la creació de grans plantes d’absorció dels gasos amb efecte d’hivernacle, tret que creguem en déus que miraculosament despertin la ment dels que només viuen de la immediatesa. I és la nostra responsabilitat i lliure decisió que aquestes plantes o nova indústria siguin de propietat d’ens supranacionals, externs a les grans corporacions que han propiciat la situació en la qual ens trobem, o que siguin elles les que, amb ajudes estatals i internacionals, i a través de la recerca finançada per tots, administrin aquesta indústria i puguin enriquir-se encara més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *